Grand Canal, l'herència dels anys d'or del comerç fluvial

Grand Canal, l'herència dels anys d'or del comerç fluvial El Grand Canal de Dublin / Foto: Liffey

D’ençà de principi del segle XIX, per la banda sud de Dublin discorre el Grand Canal, un curs d’aigua d’una longitud de cent trenta-un quilòmetres que uneix els dos rius que podrien considerar-se com els més importants d’Irlanda: el Shannon, per ser el més cabalós de l’illa, i el Liffey, per ser tota una icona de la capital. Òbviament, com que el terreny no és pla, els desnivells que troba al llarg del recorregut són salvats per quaranta-tres rescloses, que funcionen amb el mateix procediment d’emplenament i buidatge que el Canal de Panamà.

La construcció del Grand Canal -iniciada el 1756 i feta per trams- fou una autèntica obra d’enginyeria que va haver de resoldre diversos problemes, tant d’orogràfics -amb la torbera d’Allen essent el principal escull- com de tècnics, però finalment, l’abril del 1804, després de quaranta-set anys de treballs i una inversió de 877.000 lliures esterlines -vuitanta-cinc milions d’euros en valor actual-, la via fluvial va entrar en servei, obtenint beneficis al cap d’uns anys.

De tota manera, amb l’auge del ferrocarril, primer, i del transport per carretera, després, el canal va entrar en declivi i el 1960, una barcassa de transport de mercaderies hi va navegar per darrera vegada, posant punt final a més de cent cinquanta anys d’activitat comercial.

Fou aleshores quan van començar a sorgir idees per a donar-li un nou ús, com la del Comú de Dublin -llavors anomenat Dublin Corporation-, que pretenia d’assecar-lo i de fer-hi una autopista urbana amb tres carrils per sentit, molt a l’estil d’aquella època en què la necessitat d’espai per als cotxes ho destrossava tot.

Afortunadament, els plans municipals no van tirar endavant i el Grand Canal ha romàs per a gaudi dels dublinesos, sobretot el tram final -el més urbà-, cosa que el fa un lloc idoni per a dur-hi a terme tota mena d’activitats de lleure com relaxar-se, passejar pel camí que discorre paral·lel a l’aigua, observar l’ampli ventall d’aus que hi tenen el seu hàbitat o fer footing sota l’atenta mirada dels ànecs.

D’altra banda, l’arquitectura de les ribes és força diversa: hi predominen les cases d’estil georgià, amb el seu característic maó i portes acabades en forma arrodonida, també hi ha edificis més moderns, establiments comercials amb vistes o autèntics nyaps que no encaixen gens en el paisatge idíl·lic de la zona. I el gros dels ponts que travessen el Grand Canal en aquest tram final també han conservat un toc molt d’antany -són de pedra- i aguanten el pas del temps, tot i l’alt volum de trànsit.

Pel que fa a la navegació, entre les rescloses i l’estretor del canal en alguns trams, avui és força difícil de veure-hi barcasses, llevat d’algun vaixell d’esbarjo, com és el cas del Riasc -paraula gaèlica que vol dir marjal, és a dir, terreny d’aiguamolls vora la mar-, rebatejat com la Peniche per a donar-li un toc més afrancesat que recorda les embarcacions del Canal del Migdia, a Occitània, i que es pot llogar per a festes.

El punt més estret del canal, una barrera gairebé infranquejable, és just abans de Grand Canal Dock, on durant el Celtic Tiger -amb els seus excessos immobiliaris- es va construir sense aturador i al límit. De fet, és a Grand Canal Dock, un cop passat aquest coll d’ampolla, on hi ha més embarcacions; fins i tot hi ha gent que hi viu, alguns dels quals assegurant que és més econòmic que no pas pagar un lloguer o una hipoteca; la zona disposa dels equipaments i dels serveis necessaris per a poder-hi viure tot l’any, a banda que les dàrsenes són d’accés restringit, a diferència de les ribes del canal, on pot accedir tothom, facilitant robatoris o actes vandàlics.

Finalment, passat el pont que hi ha a tocar de l’antiga farinera Boland, un conjunt arquitectònic remodelat per Google durant els darrers anys, el Grand Canal arriba a l’Alexandra Basin, un moll força ampli que permet de fondejar vaixells més alts -que no passen pel pont anterior. El darrer escull és la resclosa que separa el Grand Canal de l’aiguabarreig entre els rius Liffey i Dodder i que il·lustra, fins i tot durant la marea alta, la diferència de nivell que hi ha entre els rius, o la mar perquè allò ja és la desembocadura, i el canal.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV

Torna a dalt