Per a bé o per a mal, Dublin ha canviat molt durant les darreres dècades i hom hi pot trobar comerços que són arreu, però aixecant la vista, algunes façanes recorden el passat comercial de la ciutat...

The Confectioners Hall, de l’empresa Graham Lemon and Company, al carrer O’Connell, obert el 1842 i tancat el 1984, que venia tota mena de caramels i confitura i que és citat dues vegades a la joyciana Ulisses.

Al número 201 de Pearse Street hi ha una façana de terracota on hi havia l’empresa dels germans Nuzum, marxants de carbó i membres d’una saga provinent de França, que va refugiar-se a Irlanda durant la persecució religiosa dels hugonots a mitjan segle XVI.

Les farineres, com la Columbia, als molls de la banda sud del Liffey, que també apareix citada a Ulisses, tot i que llavors s’anomenava H.M. Leask. Amb tot, antany, la farinera més important de Dublin era la Boland, que encara avui conserva el nom a la façana així com alguns edificis, però no les antigues sitges, que van ser enderrocades i Google hi ha construït uns edificis molt moderns.

La British & Irish Steam Packet Company, als molls del Liffey, una empresa molt reeixida durant l’època dels vaixells de vapor, però que va sucumbir a la modernitat, essent nacionalitzada el 1965 i privatitzada el 1992, quan va ser adquirida per l’Irish Continental Group.

Cummin’s and Sons, a la cantonada entre els carrers Abbey i Marlborough, una empresa de fontaneria i pintura. De fet, la pintura era de molt bona qualitat, clarament, perquè ha aguantat molts anys els embats del clima irlandès.

William Woods, a la cantonada entre King’s Inn Street i Loftus Lane, antiga fàbrica de caramels i confitura i que ara funciona com a arxiu.

Legg Brothers, a Hill Street, serradora i fàbrica de caixes de fusta per a tota mena de productes, com ampolles, llaunes o pa, i tenint clients com la Guinness i la Coca-cola. Ara hi ha una productora -Motherland- i una gestora d’esdeveniments -Event Junkies.

Hendrons, tota una icona de la zona de Grangegorman i punt neuràlgic del procés d’industrialització d’Irlanda i és que feia de distribuïdora de maquinària i peces imprescindibles per a moltes empreses. Ara és a l’espera de l’aprovació d’un projecte immobiliari, això sí, en tant que estructura protegida, de l’edifici no es podrà canviar ni les lletres vermelles que el fan tan singular.

Texacloth, marxants de llana, una empresa que abans era a North Brunswick Street, a Smithfield, però que va traslladar-se a Kildare. La zona havia estat un lloc molt industrial i fins i tot encara avui hi ha els antics raïls que transportaven mercaderia cap a algun altre lloc.

Cantwell & McDonald, marxants de vi, te i cafè, amb adreça a Wood Quay. I al costat, uns altres cafeters, la Dime Coffee Company, establerta el 1869.

Anderson Furniture, al número 5 d’Usher’s Quay. El nom complet era Anderson, Stanford & Ridgway, que s’estenia per diversos edificis, dels quals només el número 5 -amb l’Anderson- resta dempeus. De tota manera, allò només era publicitat, perquè la botiga de mobles, moquetes i cortines era a Grafton Street, que va ser destruïda per un incendi a final d’octubre del 1914. D’ençà del 1904, a la planta baixa hi ha una oficina d’An Post amb rètol en gaèlic molt vintage amb les paraules Oifig An Phoist -Oficina Postal.

Michael Garry Ltd., a Bolton Street, proveïdor de material elèctric i que si fos a Catalunya, si més no pel telèfon, seria de Manresa. Parlant del telèfon, tenien cinc línies i és les coses els anaven molt bé, amb la clientela trucant sense parar, fet pel qual van haver de traslladar-se a una nau industrial en un polígon a tocar de Finglas.

L’antic restaurant Transylvania, a Henrietta Place, obert durant els anys noranta per una parella romanesa que va arribar a Irlanda de manera il·legal i amb un ambient molt tenebrós dedicat al comte Dràcula, que encara es pot veure a l’exterior, tot i que el carreró per on s’hi arriba encara fa més por que el sanguinari comte romanès creat per l’escriptor dublinès Bram Stoker.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV