A St Mary’s Place, una mica més amunt de Parnell Square, hi ha la St Mary’s Chapel of Ease, una antiga capella de la Church of Ireland, és a dir, la branca irlandesa de l’Església anglicana, que és coneguda com The Black Church -l’Església Negra-, un sobrenom que deriva del fet que la pedra calcària amb què la van construir és força fosca, sobretot quan plou.

Tot i que podria semblar que la capella va ser construïda a l’edat mitjana, no té ni dos-cents anys, puix que fou acabada el 1830, això sí, el seu estil neogòtic fa que la gent li posi molts més anys dels que té. Els arquitectes foren John Semple i el seu fill, també anomenat John, especialitzats en esglésies, malgrat que totes eren gairebé iguals.

Una de les coses que més destaquen de l’exterior d’aquesta capella és la verticalitat, sobretot a la torre quadrada que hi ha a la part davantera de l’edifici, acabada amb una agulla que sembla que no tingui fi, però alhora a cada una de les quatre cantonades, també coronades per agulles, però no tan altes, i amb quatre petits pinacles.

La nau és d’una sola volta flanquejada per unes parets amb finestres molt altes, que permeten que hi entri la llum i això fa que a l’interior hi hagi molta claror. I a fi de suportar-ho tot, hi ha uns contraforts molt vistosos, també acabats amb una petita teulada. Pel que fa a la façana principal, hi ha una portalada amb brancals i acabada amb punxa i una mica més amunt, una petita rosassa; tot molt gòtic.

D’altra banda, St Mary’s Chapel of Ease va començar amb mal peu i és que la van construir quan ja havia començat l’èxode protestant cap al sud de Dublin -amb la consegüent degradació de la zona, que havia estat una de les més benestants de la ciutat-, per la qual cosa la manca de feligresos va ser una constant al llarg de la seva història; fins al 1962, quan va ser dessacralitzada.

Inicialment, el Comú de Dublin hi va organitzar actes i exposicions, però després va ser restaurada de dalt a baix i ara hi ha unes oficines amb el sistema de co-working, és a dir, que diverses empreses sense cap relació entre elles comparteixen l’espai, amb tres entrades, la principal i dues de laterals. De tota manera, el creixement urbà ha deixat la capella sense gairebé espai i s’ha convertit en una illa al mig del trànsit, del qual la separa una tanca ferrada i una vorera de formigó.

I com no podia ser de cap altra manera tractant-se d’Irlanda, hi ha una llegenda que diu que qui faci tres voltes a la capella és posseït pel diable, tot i que aquesta és la versió simple puix que tothom hi va afegint condicions com que ha de ser a mitjanit, en sentit contrari a les agulles del rellotge, a ulls clucs i resant l’Ave Maria. Per ara, sembla que no ho ha provat ningú... Ei, dues voltes ja, ho deixarem aquí, eh?