A Hardwicke Place, a la north inner city dublinesa, hi ha un edifici amb una història força accidentada i que s’ha reinventat més d’una vegada per a sobreviure: és la St George’s Church, una antiga església construïda entre el 1802 i el 1814, obra de Francis Johnston, també arquitecte del GPO. L’edifici és d’estil neoclàssic -sembla un temple grec-, de planta quadrada, amb una façana molt elegant, on hi ha quatre columnes jòniques que sustenten un arquitrau amb la inscripció grega Glòria a Déu a dalt del cel.

I el campanar, de seixanta-un metres d’alçària, d’on James Mahony va dibuixar la ciutat a vista d’ocell l’any 1854, amb llocs que, si més no arquitectònicament, no han canviat gaire d’ençà de llavors, com Parnell Square o Mountjoy Square. De fet, el campanar és tan alt -un metre més que el Liberty Hall-, que hom el pot veure de la banda sud d’O’Connell Bridge; a més, és ideal per a instal·lar-hi equipament de telecomunicacions.

D’altra banda, hi ha un rellotge a cada una de les quatre bandes, però tenint en compte que estan aturats, només marquen l’hora correcta dues vegades al dia. I ja no hi ha campanes, que eren les que Leopold Bloom sentia a la novel·la Ulisses.

St George’s Church va patir la mateixa sort que el gros de les esglésies anglicanes de la banda nord de Dublin: la dessacralització a causa de la manca de feligresos, en aquest cas, l’any 1990, amb l’agreujant que ja feia anys que necessitava unes reparacions urgents de les quals no se’n volia fer càrrec ningú.

Finalment, el 1991 va ser venuda a l’actor Sean Simon, que hi tenia projectat un teatre, però l’alt cost estimat de solucionar els problemes estructurals el van fer desistir. De fet, al llarg dels seus més de dos-cents anys d’història, el campanar ha estat envoltat de bastides durant molts períodes a fi d’evitar que en caiguessin trossos.

Amb tot, el setembre del 1996 va obrir com a discoteca, anomenada Temple Theatre, això sí, després de treure catorze cossos que hi havia enterrats a la cripta, un espai que va esdevenir un dels llocs amb més rauxa del nightclub, que era un dels més cools de Dublin, amb visites de DJ de renom, com Mauro Picotto.

La festa va durar set anys, acabant el setembre del 2003, sembla que de manera molt sobtada, perquè quan l’arquitecte designat pel nou propietari va presentar-s’hi per a iniciar un projecte de conversió de l’edifici en oficines, encara hi havia els gots mig plens de cervesa de la darrera festa, cosa que fa causar estupefacció fins i tot a les cares de pedra que hi ha a la façana davantera; per contra, a la de la façana del darrere, sembla que s’ho va agafar amb resignació.

Després, entre el 2005 i el 2008, el despatx Joseph Doyle Architects la va restaurar, convertint-la en oficines, tot i que va costar Déu i ajuda llogar-les perquè el rètol informatiu va romandre a la façana durant molts anys. Finalment, l’any 2015, l’hospital infantil de Temple Street, que és al costat, va signar un contracte de lloguer per a deu anys a 225.000 euros anuals.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV