Si hi ha un estil arquitectònic que defineix clarament la fesomia del centre de Dublin, aquest és, sens dubte, el georgià, nom que deriva del fet que va ser el dominant durant més d’un segle, del 1714 fins al 1830, coincidint amb els quatre regnats consecutius en què el rei anglès es deia George, o Jordi, un nom que, curiosament i tot i ser el patró d’Anglaterra, no havia ocupat mai el tron.

En zones urbanes, l’estil georgià es basa en rengleres d’edificis idèntics, de tres o quatre nivells, amb finestres rectangulars alineades perfectament i d’una mida considerable a fi de permetre l’entrada de la llum -tot i que empetitint-se a cada planta-, façanes de maó vermell -red brick- i portes de colors, coronades amb un arc. L’urbanisme georgià es completava amb places que servien -i que encara serveixen- per a fer-hi activitats d’esbarjo. I al centre de Dublin, n’hi ha cinc.

Mountjoy Square, a la banda nord de la ciutat; malgrat que square vol dir quadrat, és la paraula que es fa servir per a denominar una plaça que no sigui rodona, que llavors s’anomena circus, però en el cas de Mountjoy això d’square és literal perquè cada costat fa exactament 134 metres de longitud, amb un continu d’estil georgià que ha sobreviscut qualsevol temptativa de promotors immobiliaris sense escrúpols de construir-hi edificis de formigó gris i fred. Els treballs de construcció dels immobles van començar l’any 1790 i van durar vint-i-vuit anys, fins al 1818, esdevenint un barri de famílies benestants. Pel que fa a la zona central de la plaça, va obrir el 1837, però va romandre privada i amb accés limitat fins a l’any 1938.

Al cap d’unes dècades, els rics van creuar el Liffey, establint-se al sud, i Mountjoy, igual que tota la banda nord de la ciutat, va entrar en decadència, revertida ara fa uns anys amb la restauració dels edificis, que queien a trossos, i l’arranjament de la zona central, on hi ha un camp de futbol on els nouvinguts practiquen altres esports, pista de bàsquet i zona infantil. També hi ha una estructura a l’estil trencadís mironià i una pedra que divideix el món entre el que queda a l’esquerra i el que queda a la dreta.

Parnell Square, probablement, al principi era una plaça, però avui no és ben bé així perquè, llevat del Garden of Remembrance -el Jardí del Record-, que d’ençà del 1966, cinquantenari dels Fets de Pasqua, homenatja tots aquells que han donat la vida per la llibertat d’Irlanda, la resta de la plaça està ocupada: pel Gate Theatre, per l’Ambassador Theatre i pel Rotunda, l’hospital maternal on diuen que neixen els dublinesos de debò, que són els que arriben al món a la zona compresa entre el Liffey i una línia paral·lela al riu que arriba fins a les icòniques Five Lamps. Tornant a Parnell, els costats que conserven més edificis georgians són l’est i l’oest i el fet que la plaça sigui al capdamunt d’O’Connell Street suposa que hi hagi molts autobusos anant amunt i avall.  

Saint Stephen’s Green, ja a la banda sud i també conegut com el Green, la més popular de totes; inicialment dissenyada com a parc públic, privatitzada a principi del segle XIX i posteriorment comprada pel magnat cerveser Arthur Guinness, que la va tornar definitivament a domini públic l’any 1880. És la més grossa de les cinc i alhora la més variada, atès que té zones de gespa, on els dies de bon temps, sobretot a la primavera i a l’estiu, s’hi apleguen centenars de persones; també hi ha ponts, llacs amb tota mena de fauna aviar i pèrgoles.

I una de les coses que més destaca del Green és el centre, amb una gespa molt ben cuidada -que no es pot trepitjar- i les flors. Probablement, perquè tothom mirava les flors i la gespa, alguns promotors immobiliaris van aprofitar l’ocasió per a fer unes quantes destrosses, amb menció especial per a l’edifici que ocupava l’Anglo Irish Bank, que amb la seva fallida -evitada amb la nacionalització- gairebé també destrossa l’economia irlandesa.

Merrion Square, regalada per l’Església catòlica al Comú de Dublin l’any 1974. Ideal per a tota mena d’activitats a l’aire lliure perquè tota la zona de gespa es pot trepitjar, per la qual cosa els dies de bon temps s’omple de gent fent pícnics, jugant a pilota, passejant el gos, descansant estirats a la gespa o asseguts en un banc de la zona arbrada a la recerca de més intimitat, una mica com Oscar Wilde, que ja fa anys que jau estarrufat davant de casa seva, al número 1 de la plaça. A Merrion Square també s’ha conservat l’arquitectura georgiana, llevat de la meitat del costat oest, on hi ha els jardins de la National Gallery i de la secció d’Història Natural de National Museum.  

I finalment, Fitzwilliam Square, que té dues característiques que la diferencien de les altres quatre: és molt més petita i és privada. En aquest sentit, d’ençà del 1813, l’any en què va instal·lar-se la reixa que n’evita l’accés, la part central ha estat d’ús exclusiu dels propietaris i dels residents dels habitatges repartits pels seixanta-nou edificis que conformen els quatre costats de la plaça. L’ús de l’espai central ha variat força al llarg dels anys i tot i que ara només hi ha gespa, a final del segle XIX allotjava pistes de tenis on l’alta societat dublinesa celebrava campionats a semblança del torneig de Wimbledon.

Amb tot, aquesta exclusivitat suposa un cost per als qui en gaudeixen, que és de 800 euros anuals per als propietaris d’un habitatge i de 1.050 si és un local comercial o una oficina; per als llogaters, la tarifa és de 400 euros per un habitatge i 600 per a negocis, essent el cas més habitual el del professional liberal amb oficina a la plaça, sobretot metges i advocats.

La gestió de les subscripcions i de l’entrega de claus va a càrrec de la Fitzwilliam Square Association, que té un contracte sobre els drets de la plaça per a un període de cent cinquanta anys, del qual encara en resten gairebé cent. El contracte, signat amb el Duc de Pembroke, estipula un preu de lloguer simbòlic de cinc penics anuals (o el seu equivalent actual), això sí, amb la condició que la plaça romangui d’accés exclusiu als associats.

De tota manera, el Comú vol obrir la plaça a tothom i mira de negociar, tot i que per ara sense reeixir arran de l’oposició dels residents, que en una consulta celebrada fa uns anys, van votar en contra. El consistori dublinès té el suport de bona part dels regidors municipals, que veuen aquest assumpte com una rèmora del passat que no té cap mena de sentit al segle XXI i que molts consideren un anacronisme elitista.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV