Al centre de Dublin hi ha uns quants establiments anomenats Casino, amb l’interior ple d’un ampli ventall de dispositius amb moltes llumetes i botons que tenen l’objectiu de deixar escurat el gros dels qui hi van somiant en fer-se rics amb un cop de sort que no arriba mai.

De tota manera, no a tots els casinos de Dublin hi ha màquines escurabutxaques, ruletes russes o cartes de pòquer; és el cas del Casino de Marino, un edifici d’estil neoclàssic que, amb quatre façanes simètriques, imita els temples romans. El nom no té res a veure amb el joc i les apostes, sinó que vol dir casa petita en italià; petita de la distància estant, perquè quan hom s’hi apropa, la perspectiva canvia.

L’edifici, obra de l’arquitecte William Chambers, fou fet construir el 1770 per James Caulfeild, 1r vescomte de Charlemont, que també era propietari del terreny on avui hi ha Marino, un barri en forma de ciutat-jardí que va ser batejat amb el mateix nom que una població situada a la regió italiana del Laci (Lazio). Tanta italianitat -Casino i Marino- són fruit dels llargs viatges que Caulfeild va fer a la península Itàlica i que volia traslladar a Irlanda.

A l’interior hi ha setze habitacions, que són moltes, però de dimensions reduïdes, i un menjador que pot encabir fins a catorze persones; evidentment, essent una casa de família rica, també hi havia cambres per al servei, això sí, al soterrani, que al Casino hi havia classes. L’edifici disposava d’algunes modernitats, com calefacció central, tot i que estava pensat per a passar-hi l’estiu, un concepte, el d’estiu, que a Irlanda és una mica abstracte.

Pel que fa a la decoració, hi ha moltes coses fake o de mentida, amb falses finestres, portes camuflades, columnes buides -a l’interior de les quals hi ha unes canonades que canalitzen l’aigua de la pluja-, xemeneies amagades i una porta d’entrada molt imponent, malgrat que només se n’obre una meitat.

Amb relació a les estàtues, n’hi ha quatre a l’àtic i quatre a la base; les de l’àtic són quatre deus o deesses de l’antiga Roma: Baccus, Ceres, Venus i Apol·lo, una selecció que mirava d’il·lustrar l’abundància i l’amor per la bona vida que Caulfeild volia donar al seu Casino. I a la base, protegint la casa, un lleó a cada cantonada... Per si de cas.

D’altra banda, malgrat que com a tot arreu, al Casino de Marino no poden posar portes al camp, l’accés hi és restringit per una porta ferrada i un fossat amb tanca i vegetació; així doncs, qui el vulgui veure de prop i per dins ha de demanar hora durant la temporada de visites, que sol ser de març a octubre.

I com no podia ser de cap altra manera, el projecte Dublin Canvas, que posa art i color a les tristes i grises caixes de regulació semafòrica, hi ha estampat la seva firma, tot i que sembla que l’autor no va fer gaire recerca perquè hi va pintar uns daus, unes cartes de pòquer i una ruleta russa, com si allò fos un casino de jocs i apostes.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV