Com cada 17 de març, dia de Sant Patrici, el centre de Dublin ha aplegat centenars de milers de persones, moltes vingudes d’ultramar i abillades amb un ampli ventall de parafernàlia Irish, per a presenciar la desfilada, un esdeveniment amb un alt percentatge de gent que no veu absolutament res.

El dia que als carrers del centre de Dublin no hi passa cap cotxe i hi ha molta gent amb roba de color verd deambulant amunt i avall sense saber ben bé on va, no en tingueu cap dubte, és Sant Patrici i van cap a la desfilada, que aplega centenars de milers de persones, sobretot turistes arribats d’ultramar, i que deu ser un dels esdeveniments en què un percentatge més alt d’assistents no veu absolutament res.

La desfilada comença amb un toc molt dublinès, atès que és la carrossa del batlle qui l’obre, seguit de l’exèrcit, de la Garda, caminant amb un moviment de braços una mica descoordinat i acompanyats de la secció muntada, amb uns cavalls que dubten si les banyes verdes dels barrets són herba fresca o no, i els bombers, que el dia del Sant Patró canvien les mànegues per les gaites.

Després, durant una mica més d’una hora, desfila un ampli ventall de grups, alguns amb més gràcia que d’altres i amb temàtiques ben diverses.

Les Five Lamps (els Cinc Fanals), tot un símbol de Dublin i és que, segons diuen, només els dublinesos de veritat neixen entre aquest punt geogràfic, situat a Amiens Street, i el Liffey; la resta, uns autèntics impostors, sobretot els southsiders, és a dir, els del sud del Liffey.

Els esports, com el futbol, amb una bota i una pilota, o la boxa, amb combat inclòs que gairebé acaba amb KO i havent de trucar a una ambulància.

Ninots i objectes de tota mena.

Gent empenyent objectes, seguits de ballarins amb molta coloraina.

Any olímpic? Doncs flama olímpica recordant tots els medallistes irlandesos.

Música de fa unes dècades, amb la bola de miralls que hi havia a qualsevol discoteca.

Un grup de pèl-rojos... inseparables durant tota la desfilada.

Mr Tayto, l’home de les patates xips, tota una icona que ha fet setanta anys. Per molts anys!

Animals, alguns identificables fàcilment, com una cigonya al capdamunt d’una xemeneia, però d’altres... Aviam, això que és? Això... un mamut amb potes d’ànec? Un cap de cérvol en un cos d’estruç?

I els països convidats, que cada vegada són més. Enguany hi havia un bloc exsoviètic, amb Ucraïna, amb els vistosos colors blau i groc de la seva bandera; països bàltics, com Letònia i Lituània, i Geòrgia. I també una àmplia representació de l’Amèrica del Sud, amb Bolívia, en què feien una rotllana que anava de bòlit seguint la velocitat de la desfilada, Veneçuela o el Brasil, que sempre porten molt de ritme allà on van.

Però com d’habitud, els que generen més expectació i caliu són les bandes de música nord-americanes, tots vestits de gala lluint els colors la universitat i amb barrets ben vistosos. I n’hi ha que tenen el detall d’apropar-se al públic, per si de cas hi ha algú amb problemes d’oïda. I acompanyant-los, les majorettes i les cheerleaders, sempre somrient i movent els pompons alegrement.

I quan acaba la desfilada, aparteu les criatures! I cap al pub, essent Temple Bar l’epicentre de la festa, tot i que a fi d’evitar aglomeracions extremes, en alguns moments s’hi restringeix l’accés, sobretot al sector on hi ha l’icònic pub The Temple Bar, gairebé impossible d’arribar-hi, i s’ha d’esperar que alguns del que eren a la zona, surtin.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV