El Museu Nacional d'Irlanda vol les joies de la rebesàvia
Durant els darrers anys s’han popularitzat les sèries televisives nord-americanes en què grups de cercatresors participen en subhastes de trasters abandonats, amb el millor postor obtenint el dret a quedar-se amb tot allò que li interessi; a vegades la història acaba amb troballes que són autèntics tresors i dels quals en poden fer molts diners, però també hi ha ocasions en què l’aventura acaba en fiasco total i amb cares de pomes agres.
I de fa cinc anys, una mica a l’estil dels trasters abandonats dels Estats Units, alguns parlamentaris irlandesos miren de fer una cosa semblant, però de més nivell i sense tant de risc; en aquest sentit, durant els darrers dies el Comitè Parlamentari de Benestar Social ha debatut una proposició de llei que permetria als funcionaris del Museu Nacional d’Irlanda d’obrir les caixes fortes situades en cambres cuirassades de bancs a la recerca d’objectes de valor que, un cop catalogats, s’exposarien al públic o es vendrien, amb els ingressos anant al Fons de Comptes Bancaris Inactius -o Dorments-, el DAF, sigles de Dormant Accounts Fund.
El primer pas seria la creació d’un registre amb les caixes fortes que haguessin romàs més de vuitanta anys sense obrir-se, un espai de temps que permetria d’assegurar-se amb una alta probabilitat que el propietari dels objectes és mort; si fos aquest el cas, hom miraria de trobar els possibles hereus i si tampoc se’n trobés cap, llavors es procediria a analitzar l’interior i es decidiria si els objectes podrien ser d’interès per al públic.
Amb tot, sembla que seria una tasca titànica perquè ni el departament d’Economia ni el Banc Central tenen dades sobre caixes fortes, tot i que hom calcula que n’hi ha milers, amb l’agreujant que n’hi ha algunes que daten del segle XVIII. A més, també es podria donar la possibilitat que algú reconegués algun objecte -com les sempre valuoses joies de la iaia- un cop exposat en un museu o venut, fet que podria generar un litigi de difícil solució. O que els objectes haguessin tingut un valor personal molt alt per als seus propietaris, però totalment irrellevant per a la resta de ciutadans.
Aquesta proposició de llei s’inspira en el Fons de Comptes Bancaris Inactius, un fons on van a parar els diners de comptes bancaris en què el titular no ha dut a terme cap transacció per iniciativa pròpia durant quinze anys i que serveix per a finançar projectes socials. De tota manera, cada any, els titulars inactius, però vius, reclamen un global d’aproximadament vint-i-cinc milions d’euros i és que n’hi ha que sembla que dormin, però que quan veuen que els treuen els calers, es desperten de cop.
Font addicional: The Irish Times