El gros dels turistes que arriben a Dublin tenen dues parades obligatòries: la fàbrica Guinness de Saint James’s Gate i Temple Bar, la zona de pubs més coneguda de la ciutat. La paraula bar a Temple Bar no fa referència a un bar o pub, tot i que el seu pub més icònic duu aquest nom, sinó que, segons la teoria més estesa sobre aquest topònim, té l’origen en Sir William Temple, que a principi del segle XVII va comprar la llenca de sorra -o barra- que hi havia a la riba sud del Liffey i li va donar nom: Temple Bar o la Barra d’en Temple, que posteriorment es va urbanitzar i després de diverses transformacions ha acabat tenint la forma que coneixem avui.

De tota manera, Temple Bar podria tenir una fesomia totalment diferent si entre final dels setanta i bona part dels vuitanta hagués prosperat el projecte de CIÉ, el conglomerat estatal de transport públic, que hi volia construir una estació d’autobusos amb aparcament subterrani i centre comercial, que hauria requerit l’enderroc de bona part del barri.

Com d’habitud, el tema paperassa ja llavors era molt lent i enrevessat i preveient un llarg procés burocràtic en la sol·licitud de permisos, CIÉ va decidir de llogar locals comercials a un preu força baix a artistes i a artesans, que van acabar creant un ambient molt cultural fins al punt que el barri va passar a ser conegut com a Cultural Quarter. A més, la pressió popular contra el projecte d’estació d’autobusos va fer que CIÉ desistís i que el govern creés una entitat pública per a gestionar els immobles.

D’ençà de llavors, Temple Bar ha estat la gallina dels ous d’or del turisme dublinès i malgrat que a final dels noranta molts ja alertaven que el model no donava per a més, la zona sobreviu als seus il·lusos enterradors i continua atraient milers de turistes cada vespre, molts dels quals amb un alt poder adquisitiu a qui no els fa res pagar gairebé deu euros per una pinta, sobretot al pub The Temple Bar, malgrat que n’hi ha molts que només hi van a fer-se una foto.

Altres pubs molt icònics són l’Oliver Saint John Gogarty’s i l’Auld Dubliner; en aquest segon cas, de tants turistes que hi van, els dublinesos l’anomenen The Auld Foreigner. O el Bad Bobs, amb diverses plantes i que amb una música molt comercial, atrau una clientela més jove. Òbviament, sent una zona de pubs, n’hi ha que es passen de frenada i cap al final del vespre no poden mantenir-se dempeus.

El barri encara conserva una part del seu costat cultural, amb galeries d’art, exposicions, sales de concerts, l’Institut de Cinema o el Mur de la Fama, amb les estrelles irlandeses com U2, Rory Gallagher, Phil Lynott, Bob Geldof o Sinéad O’Connor que, curiosament, va treballar en un popular restaurant de la zona, el Bad Ass.

També hi ha un ampli ventall de murals, alguns a l’estil grafit pintat a la paret i d’altres més treballats, com els de l’Hotel Bloom, amb dos personatges de la novel·la joyciana Ulisses, Leopold Bloom i Boc Mulligan. Un altre hotel força famós és l’exclusiu The Clarence, amb Bono i The Edge entre els seus propietaris, que contrasta amb la seu del Partit Comunista d’Irlanda, situada a l’altra banda del carrer.

I tot i que hom podria pensar que a Temple Bar no hi viu ningú, a la zona oest hi ha uns quants blocs residencials amb botigues i cafès a la planta baixa, que fan que sigui un indret força calmat, com per exemple Cow’s Lane, on d’ençà del novembre del 2013 hi ha una olivera dedicada als defensors de Barcelona l’any 1714, amb placa inclosa, en què es pot llegir el lema Viure Lliure, i que de tant en tant rep alguna ofrena, com la del Tricentenari, l’onze de setembre del 2014.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV