Cada any, a mitjan agost, Brown Thomas és notícia perquè obre una secció amb tota mena de parafernàlia de Nadal, però enguany ho ha estat per una altra cosa: cobrar seixanta cèntims per cada bossa de paper que dóna a la clientela per a posar-hi tot allò que compri als seus establiments, que inclouen Brown Thomas, BT2, Planet Beauty i l'Arnotts.

Això de la bossa de paper és força habitual a molts comerços i substitueix la de plàstic, que el govern grava amb un recàrrec de 22 cèntims, tot i que el gros dels supermercats cobra força més -entre 70 cèntims i un euro- perquè són molt resistents i durables -de per vida, diuen, tot i que tard o d’hora acaben esquinçant-se-, res a veure amb les bosses de plàstic d’abans, que molt sovint, sobretot en centres comercials fora dels nuclis urbans, acabaven enredades entre les branques dels arbres.

Òbviament, que cobrin seixanta cèntims per una bossa de paper no ha agradat gaire a alguns, no necessàriament clients, com una oient del programa Lunchtime Live de l’emissora de ràdio Newstalk, que ha recordat que dur una bossa amb el nom d’un establiment comercial és fer-li publicitat de franc; a més, l’oient ha explicat que hi ha gent que fica la bossa del Dunnes Stores a dins de la del Brown Thomas per a fer el fatxenda.

D’altra banda, els seixanta cèntims no són per afany recaptatori, sinó que són entregats a una ONG anomenada Crann – Trees for Ireland -Crann vol dir arbre en gaèlic-, una acció que l’oient troba molt bé, però que creu que hauria de ser la companyia la qui ho pagués perquè, altrament, és una mica cínic: Brown Thomas fa una acció caritativa que li dóna una molt bona imatge, però a costa de la clientela; si més no, l’oient demana de poder triar l’ONG a qui es fa la donació.

De tota manera, el Brown Thomas no és l’únic que cobra per una bossa de paper; en aquest sentit, Damien O’Reilly, professor a la Universitat Tecnològica de Dublin, assegura que aquestes bosses de paper tenen un cost i que la millor manera de salvar el medi ambient és fent servir bosses reutilitzables. O’Reilly afirma que aquestes coses, encara que al principi no ho sembli, acaben modificant el comportament del consumidor, com ja va passar amb el gravamen a les bosses de plàstic i amb la prohibició de fumar als pubs.

I en aquest cas concret del Brown Thomas, O’Reilly afegeix que els qui hi van a comprar no s’haurien de preocupar gaire pels seixanta cèntims puix que tot allò que venen en aquests grans magatzems, considerats una icona del luxe a Dublin i amb el local del comercialíssim Grafton Street de vaixell insígnia, té un preu força elevat. Una història molt diferent és el Penneys, als Antípodes del Brown Thomas, que per ara no cobra res per les bosses de paper.

Font addicional: Newstalk