Tot i fascinar-me la seva cultura i història, Irlanda és un país ple de contradiccions en diferents àmbits força pantanosos. Un d’ells és l’esportiu.

A Irlanda hi predomina aquella identitat tan arrelada en alguns llocs del món on el jardí del veí sempre és més verd que el propi. Alguns països van sobrats d’autoestima (no cal posar exemples), mentre que a d’altres en falta. Segurament, la història d’opressió viscuda a la República per part del Regne Unit explica, en part, aquesta conducta. D’això se’n diu el “grass is greener syndrome”. Un recurs sovint emprat a tall de queixa i resignació al qual també hi acostumem a recórrer a Catalunya.

Centrant-nos en el terreny que ens ocupa, Irlanda té una gran riquesa esportiva. S’hi practica el Gaelic football, el hurling, el camogie (hurling femení amb petits matisos), el rugbi i el futbol. El primer el podríem considerar el més autòcton i és una barreja entre futbol i rugbi que sovint acaba amb batusses a cops de puny entre jugadors dels dos equips, que posteriorment queden en no res en fer les paus al pub amb una bona Guinness. O dues.

Pel que fa a la lliga irlandesa de futbol (el que als Estats Units en diuen soccer), aquesta competició és majoritàriament menyspreada pels locals. Per Dublín s’hi veuen samarretes del Manchester United o del Liverpool, però costa més veure’n del Shamrock Rovers FC o del St. Patrick’s Athletic FC, entre d’altres. Sí, tornem a l’esmentat “grass is greener syndrome”. Els irlandesos van voler independitzar-se del Regne Unit ara fa un centenar d’anys, però la majoria dels seus ciutadans descuiden els clubs locals i continuen recolzant els gegants d’Anglaterra. Això pot ser degut al pes de les tradicions familiars o a la influència cultural, però per sobre de tot és una realitat que es percep en el dia a dia del país.

Els partits importants de Gaelic football i hurling es disputen a Croke Park, un estadi amb capacitat per acollir uns 82.300 espectadors. El recinte esportiu de la League of Ireland (la lliga de futbol) que pot reunir més afluència de gent és el Tallaght Stadium, on hi poden assistir 8.000 persones.

Cillian McDaid scores another brilliant point for @Galway_GAA to extend their lead to two. pic.twitter.com/J4J9njMRRE

— The GAA (@officialgaa) July 24, 2022

A la televisió, s’hi retransmeten partits de Gaelic football i hurling. Al carrer, s’hi veuen samarretes dels equips dels dos esports esmentats, però també de futbol. Això sí, d’equips d’Anglaterra. El mateix país que després la República sencera desitja amb totes les seves forces que perdi quan es tracta de donar suport a la selecció de futbol irlandesa (tornem a les esmentades contradiccions), la qual sí que disputa els seus partits en un estadi de categoria, l’Aviva Stadium (51.700 espectadors).

El futbol no és un esport minoritari a Irlanda. Les audiències a les nits de Champions League parlen per si soles, i els espais que dediquen els mitjans de comunicació a seguir l’actualitat dels clubs de la Premier League, també. La League of Ireland, per contra, sí que és una competició minoritària, sovint descuidada per part de la FAI (Football Association of Ireland).

Quins són els motius d’aquesta falta de cobertura mediàtica, més enllà dels mitjans especialitzats? No es tracta de falta de recursos. La ciutat de Dublín queda tenyida dels colors de dos equips diferents quan es juguen partits de Gaelic football i hurling i a Croke Park s’hi apleguen més de 80.000 persones. La manca de visibilitat de la League of Ireland és degut a la falta d’inversió per part de la FAI i les autoritats, no per falta d’interès de la gent. És la llei de l’oferta i la demanda. Els irlandesos veuen futbol gaèlic perquè a la televisió pública (RTÉ) en retransmeten els partits. De la mateixa manera que el seguiment de la selecció nacional de futbol és massiu, ja que s’ofereixen tots els enfrontaments en obert.

Aquesta falta d’inversió provoca la fuga del talent de la lliga local cap al Regne Unit. Els equips irlandesos no tenen res a fer davant el pressupost de clubs d’Anglaterra i fins i tot d’Escòcia (especialment de la tercera divisió anglesa, destí cada cop més freqüent per a les joves estrelles de la League of Ireland). No hi ha punt de comparació entre els recursos econòmics i les infraestructures d’uns i altres, al mateix temps que el potencial de seguiment podria ser semblant en cas de trobar-se en igualtat de condicions. La realitat, però, és que molts joves irlandesos continuen veient la lliga del seu país com un pont que els permeti de fer el pas al sistema de divisions del futbol britànic, o tal com en diuen ells mateixos, “get a move across the water”.

La manca de ressò i visibilitat no es deu al fet que els resultats esportius no responguin a les expectatives, ja que aquests parlen per si sols. En els últims onze anys, fins a tres vegades un equip de la League of Ireland ha disputat una fase de grups de l’Europa League, segona màxima competició europea per darrere de la Champions League, tot i haver de competir davant clubs d’altres països de dimensions geogràfiques semblants que tenen molts més recursos econòmics per accedir-hi. Ho va aconseguir el Shamrock Rovers FC el 2011 i també el Dundalk FC en dues ocasions (2016 i 2020), enfrontant-se a conjunts de renom mundial com Tottenham o Arsenal, respectivament.

En el cas del Dundalk FC, els resultats en els dos partits de l’any 2020 davant els Gunners van ser, evidentment, dues derrotes. Ara, dues desfetes més que dignes, per 3-0 a l’Emirates Stadium i 2-4 a l’Aviva Stadium. Tenint en compte que el valor de mercat de la plantilla de l’equip irlandès era de 2.2M€ i el del club anglès s’enfilava fins als 723.2M€, això demostra que les diferències al camp s’escurcen i que els petits també poden competir davant els grans, malgrat les immenses desigualtats.

La League of Ireland és una lliga espontània i carismàtica tot i el menyspreu general que rep per part de les autoritats locals, fet que s’aprecia amb la relació que hi ha entre els clubs, les seves respectives comunitats i els futbolistes. Els jugadors, tot i ser professionals, no viuen en cap bombolla. Es beuen una pinta amb els supporters al pub annex de l’estadi quan toca celebrar èxits esportius, saluden als aficionats quan es creuen amb ells pel carrer, i si cal, baixen del cotxe per fer-se una fotografia i xerrar una estona amb tu. D’això últim, per cert, en dono fe.

El que també defineix la League of Ireland és el característic ambient que es respira als estadis, amb rivalitats aferrissades i molta passió per part dels aficionats. Per aquest motiu, a les xarxes socials, la lliga a Irlanda es coneix amb el hashtag “#GreatestLeagueInTheWorld”. No és “the best one”, però sí que és “the greatest one”, segons la considera el seu fidel públic.   

?? @shedsidearmyul1 ? pic.twitter.com/uFUK5KUrxq

— Dundalk FC Catalonia (@DFC_Catalonia) July 8, 2022

El passat primer de juliol vaig assistir a Oriel Park per veure un partit de la League of Ireland entre el Dundalk FC i el UCD AFC. Els locals es van imposar per 3-0 a la segona meitat després d’una primera part soporífera acompanyada d’un ruixat considerable. Després, a la segona meitat, va sortir el sol i els gols van arribar. En acabar el partit, el meu amic Aran i jo vam anar a celebrar la victòria a un night club de la mateixa localitat després d’haver fallit en l’intent de pagar dues Guinness per cap, que els cambrers del pub annex a l’estadi del club ens van convidar pel fet de venir des de Barcelona a veure l’equip de la seva comunitat. Una altra cosa que no es pot negar dels irlandesos és la seva hospitalitat.

Al local hi vam anar acompanyats per en Danny O’Connell, un fidel aficionat dels “Lilywhites” amb qui la meva família i jo hi té una maca relació des de fa anys. Una amistat de debò generada a partir de l’admiració mútua i l’amor recíproc per uns colors, els “black and white”.

Quan portàvem una estona dins del local, em vaig disposar a anar al lavabo. Com que portava la dessuadora de l’equip local, un noi em va preguntar quin havia estat el resultat del partit. “3-0 Dundalk”, responc. “Oh, great. Who scored?”, va repreguntar. Vaig fer-li una breu crònica del partit al meu nou amic i vaig continuar degustant pintes en bona companyia.

L’endemà, abans d’agafar el tren de tornada cap a Dublín, vaig explicar-li l’anècdota a en Danny. La seva resposta segurament defineix a la perfecció la League of Ireland: “It takes a man from Barcelona to come to Dundalk to explain a man from Dundalk how Dundalk’s game went”. Malgrat que les paraules d’en Danny amagaven un cert regust amarg i ressentit, com si d’un col·lectiu marginat es tractés, vam somriure amb una rialla còmplice només a l’abast de ser entesa pels incompresos, aquells qui gaudeixen de la seva passió lluny dels focus.