Avui comença la lliga irlandesa de futbol, l’Airtricity League, una competició ignorada totalment pel gros de la població irlandesa i que malda per a atraure una mica l’atenció dels amants del futbol, que fins ara s’han inclinat pels equips de la Premier anglesa, fins i tot anant a mirar els partits en directe, i durant els darrers anys, gràcies a la globalització, a l’oferta televisiva i al fàcil accés a la informació gràcies a internet, també pels equips d’altres lligues, com el Barça, fins al punt que hi ha una penya blaugrana que es reuneix al Buskers de Temple Bar (Dublin 2) cada vegada que hi ha partit.

Tornant a l’Airtricity, la competició té algunes característiques que la diferencien de bona part de les lligues continentals, com tenir uns estadis molt atrotinats que cauen a trossos, que només té deu equips i que es juga a quatre voltes durant un any natural, és a dir, que per exemple, la temporada que comença avui és la 2023, no com les lligues continentals, que a l’hora d’anomenar una temporada han de fer referència a dos anys, com l’actual, 2022-2023.

En principi, això de l’any natural hauria de suposar un avantatge a les competicions europees, atès que els irlandesos hi arriben molt més rodats per ser a mitja temporada, quan els seus rivals acaben de tornar de vacances, però la trista realitat és que ni així fan un bon paper i el més habitual és que caiguin a les primeres rondes classificatòries, amb l’agreujant que juguen contra equips totalment desconeguts i de nom, molt sovint, impronunciable.

D’altra banda, mirant un mapa amb la localització dels equips participants, hom pot veure clarament que la lliga de futbol és una cosa de la meitat nord de l’illa, tot i que aquesta temporada hi torna a haver un representant de la meitat sud: el Cork City, un equip que ha tingut molts alts i baixos en els seus trenta-nou anys d’història i que ara ha tornat a l’elit; a més, el seu estadi, el Turners Cross, amb 7.485 seients, és el segon de més cabuda de la lliga, només superat pel Tallaght Stadium, el feu del Shamrock Rovers, el vigent campió, amb 8.000 places. Així doncs, els de Cork s’erigeixen en ambaixadors del futbol del sud, i de la província de Munster, després que el Waterford baixés a segona al final de la temporada 2021.

I continuant amb la geografia, una altra característica de la lliga és que té un accent molt dublinès; en aquest sentit, la meitat dels deu equips que hi competeixen són de la capital: Bohemian FC (Phibsboro), St Patrick’s Athletic (Inchicore), Shamrock Rovers (Tallaght), Shelbourne (Drumcondra) i UCD (de la universitat homònima, al campus de Belfield). Així doncs, els derbis dublinesos són gairebé continus i d’alta tensió, fet que obliga la Garda a muntar dispositius a fi d’evitar problemes. Curiosament, la resta d’equips -Derry City, Drogheda Utd, Dundalk i Sligo Rovers- són a prop de la frontera entre la República i el Nord.

En el cas del Derry City, d’ençà del 1985 l’equip de la ciutat nord-irlandesa juga a la lliga del Sud, una decisió que es va prendre enmig dels anys de plom dels Troubles a fi d’evitar problemes i és que el seu estadi, Brandywell, és al mig d’una zona catòlica i molts equips protestants no hi volien anar. Que els de Derry van prendre una bona decisió queda clar als xocs d’alta volada de la lliga nord-irlandesa, sobretot a les finals de copa en què s’enfronta un equip catòlic amb un de protestant, que sembla que allò hagi d’acabar amb ball de bastons i en què els càntics sectaris són molt habituals.