Hi ha dos dies a l’any, dos diumenges, a mitjan i a final de juliol, en què el centre de Dublin, sobretot la rodalia del Croke Park, s’omple d’afeccionats dels equips que han arribat a la final de l’All-Ireland de la GAA -la Gaelic Athletics Association-, un campionat per eliminatòries en què participa el gros dels comtats irlandesos i que té dues disciplines: el futbol gaèlic i el hurling.

Així doncs, sol ser habitual que els dies d’aquestes finals, Dublin sigui envaïda per hordes de culchies, un terme que pot ser despectiu o graciós, depenent del context, i que designa algú que és de fora de la capital, sobretot de zones rurals, és a dir, que vindria a ser com el català de comarques; de fet, n’hi ha que mostren el seu costat més rural i hi arriben amb carro. El malnom culchie té un origen incert, però la teoria més acceptada és que prové del gaèlic Coillte, que vol dir del bosc.

Òbviament, que el teu equip hagi arribat a la final és una ocasió molt especial i és per això que la gent es deixa anar una mica, a banda que, entre la multitud, és més fàcil de passar desapercebut que no pas al carrer Major del poble.

És per això que hi ha gent que es disfressa o que va amb el cotxe amunt i avall amb banderes i fent sonar el clàxon sense parar... Vinga, una altra vegada, torna a tocar el clàxon! I també hi ha els que estan a un altre nivell, amb el cotxe pintat amb els colors del comtat -d’Armagh, en aquest cas- i amb la matrícula anunciant que hom està preparat per la Sam, el trofeu que s’endú el guanyador de la final de futbol gaèlic: la Sam Maguire, Sam per als amics.

Tenint en compte que la cabuda del Croke Park és de 82.300 espectadors i que gairebé tots van abillats amb la samarreta del seu comtat, els carrers agafen una tonalitat en què dominen dos colors; en aquest cas, grana, els de Galway, i carabassa, els d’Armagh. I tractant-se d’Irlanda, no podia mancar la cervesa, que la gent pren a l’exterior del pub o de camí cap a l’estadi, abandonant ampolles i gots a la seva sort.

Una altra característica d’aquests dies és la gent deambulant amunt i avall en totes direccions mirant de trobar el punt d’entrada al Croke Park, fet que suposa que hi hagi un trànsit molt dens, malgrat que la presència de la Garda fa que flueixi, això sí, lentament.

D’altra banda, a diferència d’altres esports, als partits de la GAA, els afeccionats estan barrejats, tant al carrer com a l’estadi, on regna la germanor i el bon ambient. De fet, quan acaba el partit, per l’actitud dels afeccionats és impossible de saber qui ha guanyat, tot i que es pot esbrinar veient quin és el color dominant al carrer inicialment, que és el dels que han perdut i, per tant, no han romàs a l’estadi celebrant la victòria.

Parlant de celebració, aquí destaca un nom: Cooper Face Jacks -Coopers per als amics-, a Harcourt Street, punt de trobada culchie a Dublin -i on hom fa el ritu de pas quan va viure a la capital- i que és com las Vegas, és a dir, que allò que passa al Coopers roman al Coopers.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV