Uns 22.500 atletes han omplert els carrers de Dublin en l’edició 2024 de la marató de la capital irlandesa, un esdeveniment que atrau corredors d’arreu del món i que arran de l’interès que genera,  ha de limitar el nombre de participants, assignant places mitjançant un sorteig. Entre altres raons per tant d’interès hi ha els premis, que varien segons la posició assolida, la categoria i el temps, essent el més alt els 15.000 dòlars que s’endú el guanyador.

Enguany, el primer a travessar la línia de meta ha estat el kenià Moses Kemei, amb un temps de 2:08:47. Pel que fa a la categoria femenina, domini etíop -les quatre primeres posicions- i amb Asmirach Nega com a guanyadora, amb 2:24:13, una marca que suposa el nou rècord de la cursa dublinesa en dones.

El primer irlandès ha estat Hiko Tonosa, que a menys de dos-cents metres de la meta anava quart, però amb els C’mon Hiko d’ànim del públic ha avançat l’etíop Abraraw Misganaw a l’esprint final. Després, els corredors arribaven en comptagotes, però a mesura que passaven els minuts, cada vegada eren més nombrosos, fins a les arribades en massa.  

El traçat, òbviament, amb una longitud de 42,195 quilòmetres, tenia l’inici a Leeson Street Lower -en una de les cantonades de St Stephen Green- i el final a Mount Street Upper; llevat dels primers quilòmetres, en què passava per carrers cèntrics, els organitzadors han dut la cursa cap a llocs on no creés massa disrupció, com és el cas del Phoenix Park, on els maratonians recorrien més de 3,5 quilòmetres en línia recta a Chesterfield Avenue.

En anys anteriors, hi havia hagut moltes queixes, sobretot dels operadors de transport públic, pel fet que tot el centre romania paralitzat durant unes quantes hores i fins i tot el Comú de Dublin va assegurar que la marató hauria de fer-se als afores, però finalment, per a evitar que la prova perdés atractiu disputant-se en llocs inhòspits, les parts van arribar a una solució de compromís.

D’altra banda, la frase del Baró de Coubertin assegurant que el més important és participar, en aquesta cursa és ben certa i és que cadascú té el seu objectiu: uns guanyar, uns altres superar un repte, hi ha qui corre per a recaptar fons per a alguna causa benèfica i altres com a passatemps.

I el públic, un no parar d’animar, sobretot quan passaven atletes del seu club d’atletisme, com és el cas del Coolock Running Club, que quan a la llunyania veien un participant amb el mallot blau cel del club, començaven a cridar encoratjant-lo i fent sonar les campanetes que el patrocinador de la cursa, l’asseguradora Irish Life, havia repartit entre el públic. Tot amb un soroll eixordador... ding-dong, ding-dong! De fet, allà fins i tot animaven els gardaí que vigilaven la cursa. I també moltes pancartes, alguns sostenint-la fregant l’histerisme.

Entre participants hi havia de tot i més: els qui anaven amb la seva bandera, amb un globus enganxat a l’esquena, els qui agafaven els fills i recorrien plegats els darrers metres, el fill que entrava d’estranquis a la cursa i acompanyava el seu pare, altres que els duien en cotxet durant tot el recorregut, els que feien de guia a persones cegues, els qui anaven amb cadira de rodes, els membres de clubs que anaven en grup, els qui anaven sense samarreta -tot i que feia fresqueta-, els qui engrescaven el públic...

I un cop passava la cua de la cursa, amb el cotxe escombra empenyent els més lents, era hora de desmuntar les tanques i tornar a la normalitat. Després, tothom cap a casa, això sí, a alguns, els més de quaranta-dos quilòmetres els han passat factura.

Una altra imatge molt habitual és l’ampli ventall de jaquetes, dessuadores i jerseis abandonats a les voreres durant els primers trams de la cursa, quan els corredors ja s’ha escalfat una mica, amb unes quantitats que, sens dubte, permetrien d’obrir uns grans magatzems de roba de segona mà.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV