D’ençà dels Jocs Olímpics de Tòquio, arran de la pandèmia, celebrats l’agost del 2021, un any més tard del que pertocaria, An Post té el costum de pintar de color daurat la bústia més propera a la casa de l’esportista irlandès que hagi guanyat una medalla d’or, un fet que no passa desapercebut entre els vianants que caminen per allà perquè una bústia que no sigui verda -el color corporatiu d’An Post- crida molt l’atenció.

D’altra banda, durant molts Jocs Olímpics anteriors a Tòquio, els d’An Post no haurien tingut gens de feina perquè les medalles d’or aconseguides per esportistes irlandesos eren una excepció, com ho demostra el fet que l’or guanyat a Barcelona l’any 1992 per Michael Carruth en boxa era la primera medalla d’aquest metall d’ençà dels Jocs de Melbourne l’any 1956. I el 1996, a Atlanta, les tres medalles d’or les va guanyar la mateixa persona, més concretament la nedadora Michelle Smith, per la qual cosa, els d’An Post haurien fet tota la feina pintant només una bústia.

En el cas de la boxadora Kellie Harrington, arran de la medalla d’or aconseguida a Tòquio en la categoria de pes lleuger, la bústia que va canviar el verd per l’or fou la situada gairebé davant de l’oficina de correus a Summerhill, a la north inner city dublinesa. De tota manera, com que tres anys més tard Harrington va repetir la gesta a París i no calia tornar a pintar la bústia perquè conservava prou bé el color, van haver de cercar mobiliari urbà a prop de la casa de la campiona olímpica.

Amb tot, tenint en compte que el tram de Portland Row on hi ha la casa familiar de la boxadora és una mica auster en qüestió de mobiliari urbà -no hi ha ni un trist banc per a seure-, l’única cosa que van trobar amb possibilitats d’acceptar una bona capa de pintura daurada era una paperera i quatre fanals.

Així doncs, malgrat que aquests elements no tenen el glamur d’una bústia, algú va agafar la brotxa, va sucar-la al pot de pintura i tant la paperera com els fanals van esdevenir un homenatge a la doble campiona olímpica, de qui hom pot dir que, al contrari del que diu la dita, és profeta a la seva terra -o barri- perquè als carrers de la zona hi ha moltes mostres d’afecte cap a la seva veïna més il·lustre.