El Trinity College desbordat per a escoltar Puigdemont

El Trinity College desbordat per a escoltar Puigdemont El President Puigdemont durant la seva intervenció / Foto: Liffey

Quan el Trinity Research in Social Sciences (TriSS) i l’School of Social Sciences and Philosophy (SSP) del Trinity College van començar el procés de reserva d’entrades per a la conferència Independence, Nationalism and Democracy, no van trigar gaire temps a veure que haurien de canviar d’ubicació davant l’allau de peticions en un curt període de temps, a l’estil de les estrelles de rock, i és per això que es van veure obligats a traslladar-ho a l’Edmund Burke Theatre que, amb una capacitat de 406 seients, també va quedar petit. La conferència va generar una gran expectació i hi van anar diversos mitjans de comunicació, inclosa la televisió pública RTÉ.

La presentació i conducció de l’acte va anar a càrrec de Gail McElroy, professora de Ciència Política i Cap de l’SSP, que va repassar la trajectòria del President Puigdemont i que va mostrar la seva satisfacció pel gran nombre d’assistents, recordant que qualsevol altra conferència omple, a tot estirar, el 50% de la sala. Tenint en compte la particularitat del convidat i de les passions que aixeca, en un sentit o en l’altre, McElroy va demanar bones maneres i va recordar que tothom era benvingut, acabant la seva intervenció passant la paraula a Puigdemont.

El 130è President de la Generalitat va fer una cronologia dels darrers anys explicant com s’havia arribat a la situació actual, en què una bona part dels catalans no volen formar part d’Espanya. Puigdemont va dir que malgrat que Catalunya és una nació, un dels factors principals en el procés independentista no ha estat el nacionalisme sinó el radicalisme democràtic; en aquest sentit, el President va recordar que durant quaranta anys Catalunya havia col·laborat enormement en la consolidació de la democràcia a Espanya.

De tota manera, amb la redacció d’un nou Estatut la cosa va començar a torçar-se i el text aprovat per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 va anar perdent bous i esquelles a mesura que anava passant pels diversos estaments estatals; així doncs, malgrat que va ser aprovat en referèndum, el cepillado i el Tribunal Suprem van acabar la paciència de molts catalans que, afegint-hi un procés de recentralització de competències i l’endèmica manca d’inversió en infraestructures, van veure que no hi havia res a fer.

Amb tots aquests ingredients, no va ser gens estrany l’augment de l’independentisme i de la demanda de bona part de la societat catalana de fer un referèndum a fi de decidir quin havia de ser el seu futur. Així i tot, malgrat les divuit propostes de diàleg fetes al govern espanyol, que sempre han obtingut la mateixa resposta negativa, o la manera exemplar en què el Regne Unit i Escòcia van organitzar el referèndum del 18 de setembre del 2014, no hi va haver cap acostament de posicions.

Així doncs, amb la negativa al diàleg del govern espanyol, el govern català no va tenir cap més opció que organitzar un referèndum, que va celebrar-se el primer d’octubre del 2017 en condicions molt dures, mai vistes abans en una democràcia europea, que va acabar amb més de 1.000 ferits. Tanmateix, malgrat la brutalitat gratuïta de la policia espanyola, més de 2,4 milions de persones van emetre el seu vot donant una victòria aclaparadora al “Sí”; per contra, col·legis amb un cens de 770.000 vots van ser clausurats.

Puigdemont va utilitzar el referèndum del primer d’octubre per a il·lustrar la diferència en el camí que volen seguir els dos governs, un posant urnes i l’altre reprimint els votants, un fet que, segons el President, posa en perill la democràcia espanyola per molt que, de cara a la galeria, l'Estat hagi signat tota mena de tractats internacionals de defensa dels drets humans.

A fi de remarcar la manca de credibilitat d’Espanya com una democràcia plena va fer un repàs a la llista de factors que així ho demostren, com el fet de tenir presos polítics, exiliats, acusar de rebel·lió i demanar 25 anys de presó per a algú que ha posat urnes, l’assetjament judicial per a 700 batlles i càrrecs del govern, la nul·la separació de poders, l’aplicació de manera il·legal de l’article 155 i tenir una constitució obsoleta aprovada fa 40 anys amb soroll de sabres de fons.

Després de la part negativa, l’espanyola, va passar a descriure la part catalana, de marcat caràcter europeista i que, com molts dels nous països sorgits durant les darreres dècades, vol formar part del projecte europeu del futur. També va destacar la diversificada composició de la societat catalana, amb un 70% de la població amb, pel cap baix, un pare/mare/avi/àvia nascuts fora de Catalunya.

El President va acabar la seva intervenció afirmant que el que posa en risc la democràcia no és el desacord sinó no saber gestionar aquest desacord, aprofitant l’avinentesa per a recordar les paraules del mestre Pau Casals a l’ONU, quan va explicar que, ja al segle XI, Catalunya tenia un parlament on la gent es reunia per parlar de pau.

El següent a intervenir va ser Marvin Suesse, professor ajudant d’Economia al Trinity, que va analitzar els beneficis i els costos de la sobirania. En aquest sentit, Suesse va explicar que amb la independència, gràcies a la proximitat, les polítiques endegades pels governants s’alineen millor amb les necessitats de la població, tant en termes de fiscalitat com de despesa pública; d’altra banda, el professor del Trinity va dir que el factor cultural també era important, però difícil de quantificar.

Per al cas català, Suesse va afirmar que Catalunya era un contribuïdor net i que, en principi, si exercís la seva sobirania, estaria millor, podent abaixar impostos i decidint com invertir els diners ingressats. De tota manera, el professor va dir que a curt i mitjà termini no tot serien flors i violes, més aviat el contrari, amb menys exportacions a Espanya i a la Unió Europea, veto espanyol, mercat interior molt petit, fuga d’empreses, trencament de xarxes comercials i incertesa que podria aturar inversions estrangeres; com a exemple va posar el Brexit, sobretot amb relació als costos de la incertesa, i els països bàltics que, al cap de 10 anys de ser independents, la seva economia s’havia reduït un 10%.

La següent intervenció va anar a càrrec de Michelle D’Arcy, professora ajudant de Ciències Polítiques al Trinity, que va explicar en què consisteix el contracte social; bàsicament, que persones i empreses paguen impostos esperant que el govern els inverteixi de la millor manera possible i coherentment.

D’Arcy, que curiosament té un cognom d’origen normand, que foren els que van iniciar la invasió d’Irlanda que va suposar l’ocupació de l’illa per part britànica durant vuit segles, va explicar l’exemple de mal contracte social existent a Irlanda abans de la independència, amb un exagerat desequilibri entre impostos recaptats i despesa pública, que va arribar al punt àlgid durant la Gran Fam, a mitjan segle XVIII, quan es va augmentar la pressió fiscal als irlandesos, malgrat el moment de penúria, però per contra, va rebaixar-se-li als anglesos, que vivien tota l’esplendor de l’època victoriana.

Aquest desequilibri fiscal va marcar per sempre més els irlandesos en la seva relació amb Hisenda (Revenue Commissioners) i és per això que, a diferència d’altres països, on els impostos es paguen sense gaires escarafalls sabent que s’invertiran en coses necessàries, a Irlanda no es fa de bon grat. A fi d’il·lustrar aquest odi irlandès cap a Hisenda, o Revenue pels amics, D’Arcy va explicar que, a diferència de les grans commemoracions pel centenari d'episodis històrics com els Fets de Pasqua, la Guerra d’Independència o el primer Dáil (la setmana passada), no s’espera cap celebració quan Hisenda faci cent anys el 2023. En el cas català, D’Arcy va reconèixer que hi ha un desequilibri però que no és tan important com l’irlandès durant l’ocupació britànica.

La darrera intervenció va anar a càrrec d’Emanuel Coman, professor ajudant de Ciència Política al Trinity, que va parlar sobre el dret a l’autodeterminació iniciat pel president nord-americà Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial. Coman, originari de Romania, va explicar que inicialment i a diferència d’ara, en què la geopolítica prima per damunt de tot, aquest dret es basava en factors com llengua i cultura.

Coman va fer servir el cas romanès, que òbviament coneix molt bé, per a explicar com van anar les coses durant el Tractat de Versalles, l'any 1919; en aquest sentit, el naixement de nous països arran de la desintegració de l’Imperi Austro-hongarès es va determinar seguint, en gran mesura, els postulats de Wilson, és a dir, que els territoris es formaven en funció de la llengua i la cultura de la població. En cas de dubte, com a la regió de Transsilvània, amb una forta presència hongaresa, el fet d’agafar aproximadament tota l’actual Romania com a unitat territorial va fer decantar la balança en contra dels hongaresos i és que, segons Coman, les normes les posen els guanyadors.

Com a contraposició a la idea original de Wilson, Coman va explicar que actualment el que preval és la geopolítica, assegurant que en un club d’estats com és la Unió Europea no es discuteix la integritat territorial dels socis. Un cas que combinaria les dues coses, geopolítica i llengua, seria Crimea, amb Rússia aprofitant el seu potencial militar per tal de fer un autèntic acte de realpolitik però alhora basant-se en la idea de Wilson, atès que un 58% de la població de Crimea es considera russa.

Després va arribar el torn de preguntes, que es va dur a terme amb total normalitat i sense intervencions díscoles.

La primera pregunta era si el referèndum podria dividir la societat catalana: Puigdemont va respondre que no, que com ja havia dit abans, un desacord no suposa cap problema si se sap gestionar, citant el cas del Quebec, on les dues parts van arribar a un acord per a la celebració d’un referèndum. També va recordar que no hi ha res sagrat i que si les noves generacions tenen unes necessitats diferents, s’hauria de poder donar-los les eines perquè fessin el canvi.

La segona pregunta va ser sobre la manca de violència en el procés català, sobretot tenint en compte el cas recent dels gilets jaunes francesos que, mitjançant accions violentes, han aconseguit bona part dels seus objectius. Aquí Puigdemont va reiterar el seu compromís absolut amb la no-violència, demostrada a bastament pels catalans durant molts segles i més recentment en les multitudinàries manifestacions dels darrers anys, en què no hi ha hagut cap incident, un cas únic al món.

El President va afirmar que si es juga en termes democràtics, els catalans sempre guanyen; per contra, si es juga en termes espanyols, és a dir, de violència, els catalans perden, un fet, el d’imposar les coses per la via de la violència, que és una vergonya i que no és la manera de fer dels catalans, lloant que la població no hagi caigut en provocacions.

La tercera pregunta era sobre el cost de la independència, que Puigdemont va respondre inicialment amb una pregunta que va rebre l’aplaudiment dels assistents: “I el de la dependència?”. El President va recordar el 8% del PIB de desequilibri fiscal que Catalunya pateix cada any amb la seva relació amb Espanya tot i que alhora va assegurar que els anys en què els partidaris de la secessió eren minoria, malgrat que ja hi havia un gran dèficit fiscal, demostren que l’independentisme català no es basa únicament en l’economia sinó que també és una qüestió de dignitat.

A la pregunta sobre si s’havia de retallar el poder de vot a l’electorat, la majoria de conferenciants van dir que no, però que s’hauria d’augmentar la transparència, posant totes les cartes sobre la taula i donant el màxim d’informació possible. Puigdemont va assegurar que el repte actual és que la gent s’impliqui en la política, una cosa que en l’era digital hauria de ser més fàcil, perquè els polítics necessiten la interacció amb la població per tal de fer política amb i per a la gent.

Sobre el futur immediat (What’s next?), el President va reiterar la seva voluntat de dialogar amb el govern espanyol a fi de pactar un referèndum, sense que això li hagi de costar a algú 25 anys de presó, i que els catalans puguin decidir el seu futur a les urnes, preguntant-se si Espanya està preparada, perquè Europa així ho espera.

Per la seva banda, Suesse va afirmar que cap de les dues parts vol moure’s de la seva posició i que malgrat que l’actuació espanyola durant el referèndum del primer d’octubre va ser totalment contraproduent, creu que el fet que el PSOE estigui al govern és una oportunitat, assegurant que, en termes de democràcia, durant els darrers 40 anys Espanya ha avançat més del que havia explicat Puigdemont uns minuts abans.

Després es va entrar en temes més personals per al President, com l’exili, que va considerar com una experiència dura però que és un polític i ha de lluitar; en aquest sentit, Puigdemont va recordar el seu avi, que enviava cartes a la família des de l’exili, d’on va desaparèixer l'any 1943 sense que se’n sabés mai més res, i això, vist en aquesta perspectiva, l’encoratjava a continuar per estar en una situació millor que la del seu avi.

També va relativitzar la seva situació si es comparava amb la dels refugiats africans o sirians, que es juguen la vida per arribar a Europa. Puigdemont va assegurar que cada matí pensava que aquell dia podria ser l’últim d’exili i que voldria tornar a Catalunya com un home lliure, un fet que seria una molt bona notícia per a tothom, inclosa Espanya, perquè seria un signe inequívoc que la democràcia ha guanyat.

Puigdemont també va mostrar-se molt decebut amb l’actitud de la Unió Europea i no perquè no haguessin donat suport a la independència, intentada mitjançant una via democràtica, sinó per no haver condemnat la violència policial durant el referèndum del primer d’octubre, romanent en silenci o fent els ulls grossos. També va explicar que el 10 d’octubre va suspendre la declaració d’independència perquè li havien fet arribar una oferta de diàleg però que al final va ser mentida.

De tota manera i malgrat la decepció amb la Unió Europea, Puigdemont es va mostrar confiat amb els ciutadans europeus, que consideren un atac d’un país a la seva població com un atac a tots, com ja va passar el primer d’octubre del 2017 quan l’opinió pública europea es va posar al costat dels que defensaven urnes enfront de la brutalitat policial espanyola.

Amb tot, Puigdemont va afirmar que el procés d’independència havia posat Catalunya al mapa i ho va il·lustrar recordant que fa molts anys, quan hom anava a l’estranger i deia que era de Catalunya, la resposta era “Cata... què?”, que és precisament el nom del llibre escrit fa uns anys pel President en què es fa un repàs del tractament rebut per part de Catalunya a la premsa internacional, des dels Fets de Prats de Molló del 1926 fins als Jocs Olímpics del 1992.

A més, la gran quantitat d’informació disponible actualment gràcies a les xarxes socials, ha fet que es pugui superar el control dels grans grups de comunicació, per la qual cosa la situació a Catalunya s’ha pogut explicar des de molts punts de vista diferents.

La darrera pregunta va ser sobre l’augment de l’extrema dreta, que Puigdemont va alertar que era molt preocupant i fruit del fet que la dictadura franquista no va acabar amb la mort del dictador sinó que, encara avui, continua incrustada a les institucions espanyoles. El President ho va exemplificar amb el rei d’Espanya, que és una herència del franquisme, el Valle de los Caídos i els milers de persones que van ser enterrades als vorals de les carreteres durant els anys de repressió franquista, uns elements que Puigdemont va titllar d’inacceptables per al segle XXI.

Un cop finalitzat el torn de preguntes, Gail McElvoy va cloure l’acte agraint l’actitud i les bones maneres de tots els presents, així com les exposicions dels conferenciants, que es van complementar perfectament les unes amb les altres i això va fer que la cosa quedés molt arreglada.

Després, el President Puigdemont va aguantar estoicament una llarga sessió de fotos i converses en què, sense arribar al nivell de l’Avi Macià, va rebre l’estima i l’escalf de catalans i irlandesos conscients de la dura experiència que travessa.

Pel que fa als contactes i reunions, ahir es va reunir amb l’ex-Taoiseach Bertie Ahern que, si bé no va acabar gaire bé la seva carrera política, sí que se li reconeix el seu gran paper en el procés de pau a Irlanda del Nord, que li ha valgut diversos reconeixements internacionals i que ha fet que el contractin de mediador en nombrosos conflictes, com el del País Basc. També va tenir una reunió, acompanyat del Conseller Jordi Puigneró, amb Mary Lou McDonald, la líder del Sinn Féin.

I avui serà el torn de Nial Ring, el batlle de Dublin i declarat defensor de la causa catalana, com ja va demostrar el passat primer d’octubre, quan va sortir un moment del ple municipal a fi de saludar els concentrats davant del City Hall, sense dubtar a fer-se una foto amb un rètol que demanava la llibertat dels presos polítics.

La trobada tindrà caràcter oficial i és que en el món municipal dublinès, Catalunya té molts amics. En aquest sentit, quatre dels cinc batlles que ha tingut l’actual legislatura han mostrat el seu suport a Catalunya i durant el mes de gener de l’any passat, la bandera catalana va onejar en un dels tres pals del City Hall com a mostra de solidaritat.

GALERIA DE FOTOS a sota - es poden fer servir sempre que se citi el Diari Liffey (www.liffey.cat) com a font.

1 comentari

  • Anna M Marquès

    Escrit per Anna M Marquès

    Dijous, 31/01/2019

    Ditxosa la nostra filla Laia que ha pogut veure, parlar i escoltar el President Puigdemont a Dublin. Cosa que ens agradaria poder fer però les circumstàncies ens ho impedeixen.

    Report

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

 

Torna a dalt