Continua l'estira-i-arronsa amb el Protocol del Nord

Continua l'estira-i-arronsa amb el Protocol del Nord Bandera de la Unió Europea i del Regne Unit / Foto: Liffey

Un dels principals esculls durant les inacabables negociacions pel Brexit entre el Regne Unit i la Unió Europea va ser la frontera entre la República i el Nord, amb la voluntat compartida d’evitar de tornar a l’època en què hi havia control de persones i de mercaderies, que molt sovint generaven retencions quilomètriques i situacions una mica tenses, sobretot durant els períodes amb més activitat dels membres de l’IRA, que travessaven la frontera a fi d’esmunyir-se de la policia de la jurisdicció on haguessin comès un delicte.

Amb tot, finalment es va arribar a un acord conegut com a Protocol d’Irlanda del Nord que, a grans trets, consisteix a deixar el Nord integrat a l’àrea duanera de la Unió Europea; això implica que la frontera, si més no en termes duaners, es traslladi a la Mar d’Irlanda. En aquest sentit, els productes que van de la Gran Bretanya cap al Nord han de passar uns controls, però no a la inversa, és a dir, del Nord cap a la Gran Bretanya; per contra, hi ha lliure circulació de mercaderies entre la República i el Nord.

Evidentment, totes les noves normes duaneres no van aplicar-se de la nit al dia, malgrat que al gener, la nova paperassa va provocar que alguns productes concrets no arribessin als supermercats nord-irlandesos i es fessin virals imatges de prestatges buits. L’aplicació esglaonada del Protocol, que va en funció de la classe de producte, té previstos uns períodes de gràcia; el problema és que aquests períodes són prorrogats unilateralment pel Regne Unit.

De fet, el govern britànic ha assegurat que es donen les condicions d’activar l’article 16 del Protocol, que permet a les parts de suspendre’l, tot i que no ho ha fet i sembla que només és una estratègia per a guanyar temps a fi d’aconseguir un acord millor, atès que l’actual implica una certa pèrdua de sobirania sobre el Nord i de ser a mercè de la Unió Europea que, per la seva banda, ja ha dit que no renegociarà res, però que cercarà solucions enginyoses.

Pel que fa a la situació política al Nord -sempre complicada-, el Protocol ha generat molta tensió, amb aldarulls i crema d’un autobús inclosa el passat mes d’abril, fruit del sentiment d’abandonament per part del govern britànic i en menor mesura pel cansament després de tants confinaments; a més, el gruix del bàndol unionista va trobar que l’actitud de la fins fa unes setmanes ministra principal del govern nord-irlandès, Arlene Foster, era molt laxa, fins al punt d’orquestrar una conxorxa i fer-la fora del càrrec.

Tanmateix, el seu substitut, Edwin Poots, va dimitir al cap de vint-i-un dies, en aquest cas per la possibilitat que s’aprovés la Llei del Gaèlic, una demanda històrica dels republicans que hauria d’augmentar els drets dels gaeilgeoirí del Nord, tot i que sense igualar-los als de l’anglès. Bàsicament, que quan no és una cosa és una altra i la política nord-irlandesa no aconsegueix de sortir del bucle de tensió que de sempre l’ha caracteritzada.

I al Sud, el govern de Dublin es veu al mig del fangar fent malabarismes: d’una banda, en tant que soci comunitari, ha de defensar les posicions de la Unió Europea, però de l’altra, el vincle històric i comercial amb el Regne Unit l’obliga a tenir-hi una bona relació, fins al punt que, a final de gener, quan els euroburòcrates de Brussel·les volien activar l’article 16 sense haver-ho consultat a les parts implicades després de veure com els vaccins d’AstraZeneca arribaven a la Gran Bretanya des del continent via la República i el Nord, el govern irlandès va arrenglerar-se amb Belfast i Londres, acció que va fer desistir la Unió Europea.

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt