Via lliure perquè Michelle O'Neill faci història al Nord

Via lliure perquè Michelle O'Neill faci història al Nord Exterior de l'Assemblea d'Stormont / NI Assembly via FB

Tot i que ja gairebé ningú ho recorda, el cinc de maig del 2022 van celebrar-se eleccions al Nord, les setenes d’ençà de la restauració de l’Assemblea d’Stormont l’any 1998, amb una victòria del Sinn Féin, la primera de la història, que va acaparar el 29% de primeres preferències i que, en principi, hauria d’haver permès a Michelle O’Neill, la cap de files republicana, d’accedir al càrrec de ministra principal.

De tota manera, la situació ha romàs encallada durant gairebé dos anys arran del bloqueig del DUP (Democratic Ulster Party), que amb l’excusa de les mesures aplicades pel Brexit, sobretot en matèria duanera, ha anat guanyant temps a l’hora d’evitar de veure com algú del Sinn Féin ocupés el càrrec de ministre principal -o ministra, en aquest cas- per primera vegada, un fet que alguns unionistes veuen com una autèntica humiliació.

Inicialment, l’excusa adduïda pel DUP havia estat que el Protocol d’Irlanda del Nord, que requeria fer controls duaners als productes arribats de la Gran Bretanya, causava problemes a l’hora d’abastir el territori, atès que hi havia proveïdors de l’illa veïna a qui la paperassa addicional els causava massa maldecaps i havien deixat d’enviar mercaderia; i els que continuaven proveint el Nord, sovint es trobaven que, per una cosa o una altra, el temps d’entrega s’allargava, fet que en el cas dels productes que caduquen aviat, suposava un risc.

Després va arribar l’Acord de Windsor, que estipulava que els productes procedents de la Gran Bretanya amb destinació final al Nord havien de passar uns controls duaners mínims; per contra, els que continuessin cap a algun punt de la República havien de passar un control duaner estricte. Tanmateix, ni el Protocol ni l’Acord de Windsor eren del grat del DUP, que els veia com la separació, de facto, del Regne Unit i el Nord.

Finalment, un nou acord farà que els productes provinents de la Gran Bretanya amb destinació final al Nord no hagin de passar cap control, deixant sense excusa al DUP que, d’altra banda, ja feia setmanes que percebia la pressió de diverses bandes: la del govern britànic, a qui li interessa tenir el Nord estable, i la de molts nord-irlandesos, unionistes inclosos, que ja començaven a estar farts de la paràlisi política i del seu impacte en el dia a dia, com la congelació del salari dels funcionaris, amb l’agreujant que els diners hi eren, però que sense govern no es podien alliberar.

Un altre que respirarà una mica més alleujat serà Chris Heaton-Harris, secretari d’Estat britànic per a Irlanda del Nord, que després d’un debut en què va fer el passerell quan va emetre un ultimàtum amenaçant de convocar eleccions si no hi havia govern -totalment ignorat pels partits-, ha xutat la pilota cap endavant diverses vegades, però sense el to amenaçador del principi, demostrant que ja començava a saber com funcionen les coses a la complicada política nord-irlandesa.

Així doncs, ara, després d’una cursa plena d'obstacles de gairebé dos anys en què molts no hi veien cap sortida, sembla que ja hi ha via lliure perquè Michelle O’Neill accedeixi finalment al càrrec de ministra principal del govern nord-irlandès, fet que serà la primera vegada que ho fa algú del bàndol republicà.  

 

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt