El dia vuit de març hi va haver dos referèndums, dels quals el govern va sortir escaldat, i tres mesos més tard els ciutadans tornaran a les unes amb una altra doble votació, més concretament, la de les eleccions europees i les locals, que tenint en compte que no poden avançar-se i que tenen una legislatura que dura cinc anys, sempre van de bracet.

Així doncs, d’aquí a unes setmanes, els cartells electorals començaran a aparèixer com bolets arreu del territori, sobretot els penjats als fanals, que en molts casos, aprofitant que són una estructura alta i allargada, en sostenen uns quants, permetent de veure un ampli ventall de dissenys i en què sovint, el candidat o candidata apareix en la seva millor versió, com si fos una estrella de Hollywood, fins i tot fent-se uns retocs amb el Photoshop.

Els cartells més curiosos són els de les eleccions locals, puix que hi ha moltes més cadires a repartir i el factor proximitat és cabdal; això fa que gent que no es dedica professionalment a la política decideixi de temptar la sort a les urnes, en el que a vegades representa un primer pas cap a una llarga carrera política. En aquest sentit, una biografia força habitual de molts diputats actuals al Dáil és que van començar de consellers municipals i després, alguns de mica en mica i altres de manera meteòrica, van acabar ocupant escó al Parlament.

D’altra banda, la col·locació de cartells també és tota una història, amb una lluita acarnissada pels millors llocs, que sembla que és una posició a mitja alçada en un fanal, ni molt alt ni molt baix, amb candidats que tenen nombrosos grups de voluntaris fent-ho -sobretot els dels partits amb més militància-, res a veure amb alguns candidats independents sense cap estructura organitzativa darrere, que solen comptar amb l’ajuda de familiars i amics.

I un cop penjats, en algunes ocasions també es duen a terme pràctiques no gaire ètiques per a disminuir la visibilitat dels rivals; en aquest apartat hi ha dos clàssics: despenjar els cartells o vandalitzar-los; en el primer cas, a vegades penjant-los de nou uns dies després de les eleccions, fent que el candidat corri el risc de ser multat perquè qualsevol cartell que romangui penjat set dies després de la votació pot suposar una multa de 150 euros, tot i que l’administració és molt laxa i no sol multar ningú; en el segon -el de vandalitzar-lo-, escrivint alguna cosa a sobre o fent uns retocs al candidat -essent un clàssic dibuixar un bigoti.