Un cop acabat el recompte dels vots emesos a les eleccions del vint-i-nou de novembre, que afortunadament ha anat força de pressa perquè només ha durat tres dies, s’ha resolt la incertesa i la distribució dels 174 escons en joc entre les diverses formacions polítiques ha deixat unes quantes coses clares.

El Fianna Fáil, amb 48 escons (10 més que el 2020), torna a ser el partit polític més important de la República, encara no catorze anys després de ser escombrat per l’electorat, que el va considerar responsable de la crisi econòmica que va dur Irlanda al llindar de la fallida, fet que només es va poder evitar gràcies a l’ajuda financera internacional, això sí, a un preu molt alt.

El Sinn Féin, amb 39 escons (+2), es consolida com a partit gran al costat del Fianna Fáil i del Fine Gael, que han estat els dominadors de la política irlandesa del darrer segle. Durant els últims anys, els republicans han mudat la pell, canviant candidats que eren fàcilment associats a la violència de l’IRA per d’altres que no tenen cap vincle amb el passat fosc i en molts casos amb una bona formació acadèmica, fet que ha atret electors que fa uns anys no els haguessin votat de cap manera.

La malastrugança dels partits petits que s’arrisquen a entrar a governs de coalició amb els partits grans. Per exemple, el Labour, entre les eleccions del 2011 i les del 2016 va passar de 37 diputats a 7, i ara ha estat el torn dels Verds, que han format part del govern de coalició entre Fianna Fáil i Fine Gael; el resultat? Escombrats del Dáil, passant de dotze escons a un, només s’ha salvat el seu cap de files, Roderic O’Gorman, i pels pèls; a més, ja els va passar el mateix el 2011, després de la seva coalició amb el Fianna Fáil, quan van ser escombrats del Dáil perdent els sis escons que hi havien tingut.

Els grans guanyadors, a banda del Fianna Fáil, han estat el Labour i els Social Democrats. El Labour, liderat per Ivana Bacik i que ha passat de sis a onze escons, sembla que comença a veure la llum després d’una llarga travessia del desert de gairebé vuit anys, tot i que encara són molt lluny dels trenta-set escons del 2011. Pel que fa als Social Democrats, és una formació amb una clara tendència ascendent -tres escons el 2016, sis el 2020 i ara onze- que s’ha rejovenit de la mà de Holly Cairns, per a qui el 29 de novembre va ser un gran dia perquè no només va revalidar l’escó, sinó que també va ser mare.

Pel que fa als partits més petits, l’esquerra radical de People Before Profit ha perdut dos escons, passant de cinc a tres, mentre que Aontú, l’escissió del Sinn Féin liderada per Peadar Tóibín, ha passat d’un escó a dos, consolidant així aquest projecte polític, que molts donaven per mort ja l’any 2020 en la seva primera participació electoral.

I finalment hi ha els independents, amb autèntiques institucions als seus respectius districtes electorals, com la saga dels Healy-Rae a Kerry, amb els germans Michael i Danny, o a Tipperary, Michael Lowry, un ex del Fine Gael de qui el Moriarty Tribunal va concloure, sense cap mena de dubte, que era un evasor fiscal i un corrupte.

D’altra banda, Brian Stanley, expulsat del Sinn Féin ara fa un mes per comportament indecent, va presentar-se com a independent i ha aconseguit escó per la circumscripció de Laois, amb l’agreujant que ha deixat fora la candidata del Sinn Féin, Maria McCormack.

Entre els candidats independents que no han obtingut escó, però que han cridat més l’atenció hi ha Gerry Hutch, conegut popularment com The Monk -el Monjo-, una icona del crim organitzat durant els anys vuitanta i noranta i que darrerament havia tornat a l’actualitat arran de la guerra sense quarter entre els clans dels Hutch i dels Kinahan. Hutch, que feia campanya conduint una furgoneta amb una foto immensa, va fregar l'escó al districte electoral de Dublin Central, tot i que, finalment, la quarta i darrera cadira en joc va anar a parar a mans de la laborista Marie Sherlock, evitant així que el Monjo tingués un seient al Dáil, un fet que hauria estat kafkià.  

La furgoneta de campanya de Gerry Hutch "el Monjo" / Foto: Liffey

Pel que fa a la formació de govern, molt probablement es repetirà la fórmula de la darrera legislatura, és a dir, coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael, aquesta vegada sense els Verds i fent curt de dos escons per a la majoria absoluta, situada als vuitanta-vuit diputats, cosa que els obligaria a mirar d’arribar a acords puntuals amb altres formacions.

En aquest sentit, tant podria ser amb independents que a canvi d’inversions al seu districte electoral donessin suport al govern, una pràctica coneguda com a política de parròquia, que no és gaire beneficiosa per al conjunt del país, però sí per a la circumscripció en qüestió, a banda que el diputat independent s’assegura els vots a les eleccions següents; també podria ser a canvi d’un càrrec ministerial, com ja va passar entre el 2016 i el 2020, quan l’independent Shane Ross va ser ministre de Transport, malgrat que a les eleccions del 2020 va perdre l’escó.

Una altra opció seria que algun partit petit s’avingués a entrar a un govern de coalició, però vista l’experiència del passat del Labour i dels Verds, a priori no és una idea gaire afalagadora. En aquesta posició hi hauria el Labour, els Social Democrats i Aontú.

I el Taoiseach? Doncs probablement aquesta serà una de les qüestions més difícils de resoldre perquè a la darrera legislatura, Fianna Fáil i Fine Gael estaven molt igualats -38 i 35 escons, respectivament-, per la qual cosa van repartir-se el càrrec -mig mandat per a cadascú-, però ara el Fianna Fail té deu escons més que el Fine Gael; així doncs, Micheál Martin seria Taoiseach, ben segur, però no se sap si Simon Harris també, potser mitja legislatura per a cada un o potser tres anys un i dos l’altre.

Haurem d’esperar...