El rebuig al govern salva el Seanad Éireann pels pèls

El rebuig al govern salva el Seanad Éireann pels pèls Els electors van demostrar no ser les Germanes de la Caritat amb el govern / Foto: Liffey

Els irlandesos van votar ahir contra la proposta del govern d’abolir el Senat, el Seanad Éireann, malgrat que les darreres enquestes publicades el cap de setmana passat mostraven una clara victòria del “Sí” i és que no és el mateix respondre a una enquesta telefònica assegut al sofà de casa que anar a votar. I això que les facilitats van ser moltes perquè els col·legis electorals van romandre oberts de les 7 del matí fins a les 10 de la nit.

Tanmateix, les mesures d’austeritat que han afectat la majoria de la població però no la classe dirigent, que sigui del partit que sigui manté els privilegis de sempre tot i ser la responsable de la fallida econòmica del país amb menció especial per als ex-taoisigh* Bertie Ahern i Brian Cowen, han fet que cada dia hi hagi una distància més gran entre ciutadans i polítics.

A més, el fet que la classe política sigui incapaç de resoldre els problemes d’Irlanda ha convertit els ciutadans en uns pragmàtics de mena a l’hora de prendre decisions i molts van arribar a la conclusió que, tant si el Seanad era abolit com si no, la seva vida diària no milloraria. És per això que la pregunta que es van fer molts electors va ser “per què anar a votar?” i l’abstenció, tot i no ser tan alta com en d’altres referèndums, va ser d’un 61%, força preocupant tenint en compte que es decidia el futur d’una institució creada l’any 1937.

I els que van anar a votar? Doncs bé, la cosa va estar molt igualada però a la impol·luta democràcia irlandesa no hi ha majories silencioses de cartró-pedra i és per això que malgrat que el resultat va ser força ajustat, 51.7% pel “No” i 48.3% pel “Sí”, ningú discutirà el que hagi decidit la majoria, ni que sigui per una diferència d’uns milers de vots sobre un total de 1,226,374 paperetes vàlides.

La majoria dels que van decidir d’anar a votar ho van fer amb un dilema i amb el resultat a la mà, es podria dir que es van repartir a parts gairebé iguals:

- Els partidaris del “Sí”, de l’abolició de la cambra alta, són els que volien castigar una classe política que no viu al servei del poble sinó que se n’aprofita; en aquest sentit hi ha els diversos escàndols en què s’han vist involucrats alguns senadors que han abusat del generós sistema de dietes i fins i tot n’hi ha que estan immersos en processos judicials. També hi havia els qui consideren que el Seanad és una cambra elitista que només representa l’1% de la població i que no serveix de res; aquest era, juntament amb el de l’estalvi de 20 milions d’euros anuals, l’argument de la majoria de partits que, d’aquesta manera, passaven de puntetes el tema de les dietes, igualment d’estès a la cambra baixa.

- Els partidaris del “No” eren majoritàriament partidaris del “Sí” però que eren conscients que res no canviaria fos quin fos el resultat. Així doncs, van aprofitar l’ocasió per mostrar el seu descontentament amb el govern, actitud força habitual en aquest tipus de referèndums, i van votar “No”. Això explicaria que les circumscripcions amb un % més alt de rebuig, la majoria al Gran Dublin, van ser aquelles on hi ha els membres del govern amb menys popularitat; és el cas d’Eamon Gilmore (viceprimer ministre i Afers Estrangers), Leo Varadkar (Transport), James Reilly (Sanitat), Joan Burton (Benestar Social) i Richard Bruton (Ocupació i Empresa).

Paradoxalment, el Taoiseach Enda Kenny, considerat el gran perdedor de la jornada en haver estat aquest referèndum una aposta personal seva, va ser dels pocs que no va fer bona la dita “ningú no és profeta a la seva terra” i amb un 57%, el comtat de Mayo va ser el que va tenir un % de vots més alt per al “Sí”. Hi ha qui atribueix bona part de la culpa de la derrota a Kenny per la seva actitud arrogant, sobretot negant-se a participar al debat televisat d’RTÉ tot assegurant que ell no tenia res a debatre.

Els guanyadors? Doncs no se sap ben bé qui són, a banda dels senadors que conservaran la cadira. L’únic partit que defensava el “No”, sense comptar els extraparlamentaris Verds que no pinten res, era el Fianna Fáil, que utilitza el Seanad com a cementiri d’elefants per als seus membres, molts dels quals van ser castigats a les urnes a les eleccions generals del febrer del 2011, però seria una mica agosarat dir que la gent ha votat seguint la consigna d’aquest partit.

Amb tot, ara es parla de reformar la cambra alta però ni els que feien aquesta proposta, els del Fianna Fáil, saben com; així doncs i després de la victòria dels defensors del Seanad, el més probable és que tot quedi igual. Una proposta que va fer un partidari del “No” un cop va saber-se el resultat de la votació va ser que, per esperit democràtic, aquells senadors de partits favorables a l’abolició de la cambra alta que haguessin donat suport al “Sí” haurien de dimitir.

* Taoisigh és el plural de Taoiseach, nom que rep el primer ministre d’Irlanda.

URL curta: ves.cat/hool 

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt