A principi d’any, quan la Covid-19 encara era únicament un assumpte localitzat a la ciutat xinesa de Wuhan, l’Oficina de Treballs Públics (OPW) -ens que s’encarrega del manteniment i gestió del patrimoni mobiliari i natural de la República- va publicar un anunci en què cercava dues persones que regentessin el cafè i l’alberg de la Great Blasket, una illa remota de la costa de Kerry amb molta història i que roman deshabitada durant la temporada hivernal.

En aquest sentit, l’any 1953, després d’unes quantes crides desesperades perquè els evacuessin, el govern irlandès va traslladar els soferts habitants de la Great Blasket cap a terra ferma, deixant-la deshabitada. Amb tot, el fat de l’illa estava escrit de feia molt de temps ateses les dures condicions de vida, explicades perfectament per Peig Sayers, una de les millors contistes irlandeses del segle XX i que ha esdevingut un clàssic de l’assignatura de gaèlic al sistema escolar.

Tornant a l’anunci de l’OPW, la resposta va ser massiva i es van rebre més de 40.000 sol·licituds tot i les dures condicions de la feina, puix que a l’illa no hi ha cap de les coses bàsiques de la vida moderna com electricitat, connexió a internet sense fils o aigua calenta. Els interessats en les dues vacants eren d’arreu del món però, finalment, els elegits van ser Annie Birney i Eoin Boyle, una parella de Dún Laoghaire (Sud de Dublin).

Birney i Boyle van arribar a l’illa el 24 de juny i s’hi van estar tres mesos, un període durant el qual van rebre desenes de turistes que, arran de les restriccions per a Covid-19, eren en bona part irlandesos practicant l'staycation -turisme interior-, fins i tot hi havia gent que vivia a pocs quilòmetres, però a terra ferma, que els van explicar moltes històries i llegendes de la zona. És a dir, res a veure amb els anys anteriors, en què alemanys, francesos i nord-americans són el contingent de visitants més nombrós.

Segons explica la parella, el fet que al principi -just després del solstici d’estiu- els dies fossin molt llargs va facilitar les coses, però cap a final de setembre, fer el sopar o rentar els plats a la llum d’una espelma o d’una llanterna no era gens fàcil. A la qüestió de si ho tornarien a fer, Eoin respon que no ho sabria dir, tot i reconèixer que ha estat una experiència màgica. D’altra banda, també assegura que, ara, acostumar-se de nou a la vida moderna requerirà el seu temps.

Font: Newstalk

Sin é.
Thank you to family & friends, to Billy,Alice & @island_lesley who brought the island to life last year Thank you all for following our time here
We'll be sitting at the fire tonight, remembering those who must have done the same on the eve of leaving this beautiful place pic.twitter.com/WhrBGyyJWm

— Annie Birney (@AnnieBirney) September 30, 2020