La toponímia en gaèlic és exageradament descriptiva i hi abunden molts noms que il·lustren perfectament un indret, com podrien ser l’Arbre Gros, la Muntanya Pelada o el Prat del Bou; de tota manera, amb l’arribada dels normands primer i dels anglesos després, la toponímia va començar a degradar-se de mala manera quan els nouvinguts van adaptar alegrement els noms de l’illa a la fonètica i grafies angleses o directament van traduir-los o canviar-los.

En el darrer cas, el de canviar el nom, després de la independència es va revertir al topònim inicial, com Kingstown, que va tornar a anomenar-se Dún Laoghaire (sud de Dublin), o Queenstown, que va tornar al primigeni Cobh (Comtat de Cork). En el cas de l’adaptació, el nefast resultat ha estat que la versió anglesa no vol dir absolutament res i s’ha perdut l’element descriptiu; amb tot, és més fàcil de pronunciar per als que no dominen el gaèlic.

Un cas ben curiós és a les zones del Nord on hi ha gent que està totalment en contra de la normalització de la llengua irlandesa -sobretot unionistes pro britànics-, però que viu en un lloc amb un nom d’origen ben gaèlic, això sí, sense haver-se preocupat mai per a saber què vol dir aquell topònim del qual hom se sent tan orgullós.

I ara fa un any, l’ajuntament de Belfast va publicar un mapa on apareixen tots els barris de la capital nord-irlandesa amb el seu nom original en gaèlic, com An tSeanchill, l’històric feu unionista de Shankill, que en gaèlic vol dir l’Església Vella, però que en anglès no vol dir res. El treball lingüístic és obra de Gordon McCoy, responsable d’Ensenyament al projecte de llengua irlandesa Turas a East Belfast, i les il·lustracions van anar a càrrec d’Andrew Whitson.

GALERIA DE FOTOS a sota (Forbairt Feirste)