Al centre de Dublin hi ha cinc places georgianes: Mountjoy i Parnell al nord i Merrion, Saint Stephen’s Green i Fitzwilliam al sud, però és aquesta darrera la que té unes particularitats més destacades: una és la superfície -és, amb escreix, la més petita de les cinc- i l’altra és que, a diferència de la resta, Fitzwilliam Square no és de domini públic.

En aquest sentit, d’ençà del 1813, l’any en què va instal·lar-se la reixa que n’evita l’accés, la part central ha estat d’ús exclusiu dels propietaris i els residents dels immobles repartits pels seixanta-nou edificis que conformen les quatre façanes de la plaça, disset a la nord, est i oest i divuit a la sud. L’ús de l’interior de la plaça ha variat força al llarg dels anys i tot i que ara només hi ha gespa, a final del segle XIX allotjava pistes de tenis on se celebraven campionats a semblança del torneig de Wimbledon.

Amb tot, aquesta exclusivitat suposa un cost per als qui en gaudeixen, que és de 950 euros anuals per als propietaris i de 550 per als llogaters, bona part dels quals són professionals liberals amb oficina a la plaça, sobretot metges i advocats; també hi ha la tarifa a tercers per a empreses, a 550 euros, i per a residents de la rodalia, a 350.

La gestió de les subscripcions i de l’entrega de claus va a càrrec de la Fitzwilliam Square Association, que té un contracte sobre els drets de la plaça per a un període de cent cinquanta anys, del qual encara en resten gairebé cent. El contracte signat amb el Duc de Pembroke estipula un preu de lloguer simbòlic de cinc penics anuals (o el seu equivalent actual), això sí, amb la condició que la plaça romangui d’accés exclusiu als associats.

De tota manera, l’ajuntament vol obrir la plaça a tothom i ha endegat una negociació, que ja va fracassar fa molts anys després d’una votació dels residents. El consistori dublinès té el suport de bona part dels regidors municipals, que veuen aquest assumpte com una rèmora del passat que no té cap mena de sentit al segle XXI i que molts consideren un anacronisme elitista. A més, ara, amb el confinament i la distància de seguretat, obrir Fitzwilliam Square permetria de disposar de més espai a l’aire lliure.

Així doncs, la darrera plaça georgiana privada del centre de Dublin podria seguir els mateixos passos que la resta, que van passar a domini públic de manera esglaonada: Saint Stephen’s Green, inicialment  dissenyada com a parc públic, però privatitzada a principi del segle XIX, comprada pel magnat cerveser Arthur Guinness i tornada definitivament a domini públic l’any 1880; Mountjoy Square, l’any 1938; Parnell Square -la part del Garden of Remembrance-, l’any 1966; i Merrion Square, l’any 1974, essent un regal de l’Església catòlica a l’ajuntament.

Font: Irish Times i Lorna Peel