Probablement, als dos principals eixos comercials de Dublin, Grafton al sud i Henry al nord, no hi viu ningú, atès que tot són botigues, però entre la superfície disponible, potser no tant a nivell de carrer, però sí a les plantes superiors, així com la greu crisi d’habitatge que pateix Irlanda, podria ser que, en el cas de Henry, en el futur hi hagués gent que hi visqués, retornant al carrer la funció per a la qual va ser dissenyat originalment: la residencial. 

En aquest sentit, l’empresa alemanya d’inversió immobiliària Institutional Investments Partners GmbH ha presentat una sol·licitud de permís d’obres al Comú de Dublin per a un projecte que convertiria en apartaments la primera, la segona i la tercera planta -incloent un jardí comunitari al terrat- als edificis que hi ha als números 42 i 43 d’aquest carrer, just a la cantonada amb Moore Street, que ja fa molts anys que són en desús; a la planta baixa, dividida en dos locals, hi ha hagut un ampli ventall de comerços que s’han anat succeint al llarg del temps, tot i que ara resten vacants (foto). 

La urbanització del carrer va començar durant la segona meitat del segle XVII quan el duc de Drogheda va comprar un ampli terreny que abastava la zona del que avui és O’Connell Street, anteriorment conegut com a Drogheda Street, després Sackville i finalment O’Connell, així com els carrers adjacents, com Henry o Moore -el duc convertit en promotor urbanístic es deia Henry Moore. L’any 1730, quan l’entramat urbà ja estava totalment construït, va ser comprat per Luke Gardiner, un altre dels prohoms de l’urbanisme dublinès de fa dos-cents cinquanta anys, en aquest cas, a la zona del carrer Gardiner i de Mountjoy Square. 

Tornant a Henry Street, segons un report de l’arquitecte conservacionista Fergal McGirl inclòs en la sol·licitud, aquest carrer va ser dissenyat per a ús residencial i va romandre amb aquesta funció fins que va esdevenir l’eix comercial que coneixem avui. Així ho corroboren les dades dels censos de fa més d’un segle, en què el més habitual era de tenir una botiga a la planta baixa i l’habitatge a les plantes superiors.  

Tanmateix, amb la pressió comercial, els veïns van començar a abandonar el carrer i en un article de l’Irish Times publicat l’any 1991 hi apareix una parella, Jimmy i Eileen Jack, que sembla que eren els darrers residents a la zona, on havien viscut quaranta-nou anys. 

L’edifici va ser completament destruït durant els Fets de Pasqua del 1916 -i és que és a tocar del GPO, la zona més calenta d’aquell episodi- i reconstruït tres anys més tard, el 1919; d’ençà de llavors, només se li han fet petites modificacions. D’altra banda, no és una estructura protegida en si mateixa, però forma part del conjunt de patrimoni arquitectònic nacional d’O’Connell Street. 

Font addicional: The Irish Times