Els divuit ponts del Liffey: tots els estils, tots els formats

Els divuit ponts del Liffey: tots els estils, tots els formats L'icònic Ha'penny Bridge, al centre de Dublin / Foto: Liffey

Històricament, el riu Liffey ha separat Dublin en dues meitats, el sud benestant i el nord obrer, i el fet que antany no hi hagués gaires ponts feia que la interacció entre una banda i l’altra fos mínima; de tota manera, durant les darreres dècades la ciutat s’ha homogeneïtzat una mica, en part gràcies al flux facilitat per la proliferació de ponts. Comptant el pont ferroviari conegut com a Loopline, de Heuston Station fins a la mar n’hi ha divuit, de tots els estils i de tots els formats.

N’hi ha per on passen el tramvia, vianants i ciclistes, com el Seán Heuston, a tocar de l’estació de tren homònima, o els mateixos usuaris, però afegint-hi autobusos i taxis, com el Rosie Hackett, el més nou de la ciutat.

N’hi ha que són molt antics, com els tres de seguits situats al tram del Liffey on fa uns segles hi havia la ciutat emmurallada, fets de pedra i amb arcs, com el Mellows Bridge, reconstruït per darrera vegada l’any 1768 i que és el més longeu dels existents actualment; el Father Matthew, construït el 1818 al lloc on, anteriorment, començant al voltant de l’any 1000, hi havia hagut tota mena de ponts o passos marcats per estaques de fusta que permetien de creuar el riu durant la marea baixa; o l’O’Donovan Rossa, el segon més antic, construït el 1816.

Els dos dissenyats pel despatx de l’arquitecte valencià Santiago Calatrava que, en ambdós casos, estan dedicats a escriptors il·lustres. Un és el James Joyce Bridge, a Ushers Quay, un nom que no es va triar a l’atzar i és que a l’edifici situat al número 15 va tenir lloc el capítol Els Morts, el darrer dels quinze relats inclosos a Dublinesos, que també és el més llarg -amb 15.952 paraules- i que l’any 1987 va ser recreat al cinema per John Huston; tot i que a escala més petita, és força semblant al pont de Bac de Roda a Barcelona.

L’altre és el Samuel Beckett, un dels més espectaculars i que és giratori; quan molt de tant en tant ha de passar un vaixell, gira sobre si mateix sobre el punt de suport situat a prop de la riba sud, desplaçant-se cap a l’oest -o riu amunt- i sostenint-se sobre unes pilones clavades a la llera del Liffey. El Beckett forma un conjunt molt futurista amb el Centre de Convencions, situat a la riba nord.

També hi ha els que són únicament per a vianants, com el Millennium Bridge, que va entrar en servei el vint de desembre del 1999, onze dies abans del que molts van anomenar Nou Mil·lenni, tot i que, realment, no començava fins al 2001, i amb un concurs per al seu disseny que va rebre 153 propostes, essent el despatx Howley Harrington Architects el guanyador. El pont és força lleuger i és per això que es mou una mica.

El Seán O’Casey Bridge, un pont en forma de passarel·la obert el juliol del 2005 i que va ser protagonista d’una història molt kafkiana; en aquest sentit, el pont permet el pas de vaixells, dividint-se en dues parts que giren sobre si mateixes i que deixen via lliure a la part central del Liffey. Tanmateix, cap a l’any 2010, en un dels molts trasllats d’oficina de la Dublin Docklands Development Authority (DDDA), l’ens dissolt el març del 2016 i que fins llavors s’encarregava de desenvolupar la zona dels molls, es va perdre el comandament de control remot que activava el sistema de gir, per la qual cosa el pont va romandre immòbil fins al 2014, quan la DDDA va rebre un comandament de control nou amb un cost d’uns 2.200 euros.    

El pont més emblemàtic de Dublin, el Ha’penny Bridge, nom que prové del fet que antigament els qui el feien servir havien de pagar mig penic -half penny- a William Walsh, l’home que fins llavors s’havia guanyat les garrofes transportant la gent d’una banda a l’altra en barquetes molt rudimentàries i que amb l’obertura del Ha’penny el 1816 va rebre una compensació de 3.000 lliures així com la concessió d’un peatge per a un període de cent anys. Al principi hi passaven unes 450 persones al dia, però ara -ja sense pagar- en són unes trenta mil. El pont ha estat víctima de la moda dels enamorats de deixar un cadenat com a mostra del seu amor etern, que dura fins que s’acaba, o en el cas del Ha’penny, fins que els operaris municipals decideixen de fer neteja amb una eina anomenada rossinyol.

També n’hi ha que són ideals per a la fluïdesa del trànsit, amb dues categories:

- Els d’estètica agradable, com el Rory O’More Bridge, inaugurat el 1861 per la Reina Victòria i el Príncep Albert, de ferro colat i amb un característic color blau on hi ha escrit el nom de la farga que va fabricar l’estructura així com l’any: Robert Daglish Junr. St. Helens Foundry Lancashire 1858; el Grattan Bridge, que uneix els carrers Capel, a la riba nord, i Parliament, a la riba sud, i O’Connell Bridge, més ample que llarg i per on passa mig Dublin -vianants, ciclistes, cotxes, autobusos i tramvia-, essent el principal nexe d’unió entre el nord i el sud.

- Els d’estètica desagradable, això sí, fàcils de construir, atesa la seva austeritat, i molt funcionals. En aquesta categoria hi ha el Frank Sherwin Bridge, que a principi dels vuitanta va alleujar la congestió del Seán Heuston, uns metres més amunt, que era un coll d’ampolla creant uns embussos d’escàndol; el Butt Bridge, inaugurat el 1935 substituint un antic pont de ferro llevadís que havia estat construït el 1879 i que durant noranta-nou anys fou el pont -no ferroviari- més a l’est de la ciutat, honor que va perdre amb la construcció del Talbot Memorial Bridge, obert el dia de Sant Valentí del 1978.

El Tom Clarke, obert l’octubre del 1984 i inicialment anomenant East-Link Toll Bridge; és l’únic de peatge i tot i que la concessió de trenta anys atorgada a l’empresa National Toll Roads va acabar el 31 de desembre del 2015, el Comú de Dublin ha mantingut el peatge a fi de fer una mica de caixa -hi passen uns 11.000 vehicles diaris- i de sufragar els costos de manteniment, puix que és llevadís i és que, en ser el darrer pont abans de la desembocadura del Liffey i a tocar del port, s’ha d’aixecar de tant en tant.

Finalment, el Loopline Bridge, pont ferroviari i que fa una mica de revolt, d’aquí el nom Loop. Inaugurat el 1891, en plena febre del ferrocarril, se situa entre les estacions de Connolly, al nord, i Tara Street, al sud, i impedeix de poder fer fotos de la imponent Custom House de l’oest estant. El pont se sustenta sobre quatre voluminoses columnes de ferro colat, assentades sobre dues plataformes de fals granit.

Podeu trobar més informació al web bridgesofdublin.ie o mirar el reportatge a Liffey TV.

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt