A la ciutat de Dublin hom pot trobar molts blocs d’habitatge social construïts a partir dels anys cinquanta del segle passat que tenen dues característiques molt comunes: són exageradament lletjos i gairebé tots tenen el mateix disseny, res a veure amb els de l’època anterior, sobretot els del període 1932-1948, quan l’arquitecte municipal era Herbert Simms, temps durant el qual es van construir uns 17.000 habitatges, com els de la Chancery House, al barri d’Smithfield.

De tota manera, després de dècades de lletjor, durant els darrers anys, el Comú de Dublin ha endegat diversos projectes de regeneració d’habitatge social molt ambiciosos, fins al punt que n’hi ha quatre que han estat inclosos en els guardons organitzats per la RIAI, el Reial Institut d’Arquitectes d’Irlanda, on hi ha un total de cinquanta-tres entrades i en què pot votar tothom.

Quins són aquests quatre projectes?

El Dominick Hall, a Dominick Street Lower -Dominick de Baix-, on els antics blocs d’habitatge social amb el lletgíssim disseny habitual han estat reemplaçats per un edifici de nova construcció que inclou setanta-dos apartaments, un centre comunitari, aparcament i comerços.

Aquest projecte ha canviat, clarament, la fesomia de la banda est del carrer, amb una estètica neogeorgiana en què destaquen els elements més característics d’aquest estil: el maó vermell i les finestres rectangulars. Els acabats són d’alta qualitat i l’edifici és molt eficient energèticament, uns ingredients que agreugen, encara més, la lletjor dels blocs de l’altra vorera. A banda de ser al centre, està molt ben comunicat perquè té una parada del Luas just al davant.

Ellis Court, a Benburb Street, aquest és un cas força curiós perquè el complex va ser construït a mitjan anys vuitanta del segle XIX ja com a habitatge social. De disseny victorià -el georgià ja s’havia acabat- obra de l’arquitecte municipal de l’època, D. J. Freeman, foren els primers apartaments construïts pel Comú -llavors anomenat Dublin Corporation-, a fi de reduir un problema que començava a ser greu: la manca d’habitatge, exactament com ara, cent quaranta anys després.

Ellis Court havia romàs deshabitada d’ençà del 2005, quan uns dies abans de Nadal, un greu incendi va malmetre els apartaments, tot i que n’hi havia alguns que ja estaven buits perquè el Comú tenia previst de remodelar tot el bloc. Tanmateix, amb la crisi econòmica el complex va quedar en l’oblit fins que l’ens municipal el va vendre a una cooperativa d’habitatge social per un preu simbòlic de 2.794 euros. Després d’invertir-hi sis milions, ara hi ha vint-i-dos apartaments.

O’Devaney Gardens, al barri d’Stoneybatter, que ha passat de ser un complex d’habitatge social molt lleig i deixat de la mà de Déu a un de modern i elegant, amb cinquanta-sis unitats repartides en blocs de maó ocre que tenen una altura d’entre dues i quatre plantes. El complex residencial inclou apartaments, cases amb jardí i dúplexs, i tot i la densitat de setanta-set habitatges per hectàrea, el 65% dels veïns té porta d’accés directe al carrer. Per ara, el que falla una mica a O’Devaney Gardens és el paisatge de la rodalia, amb un continu de tanques metàl·liques i de blocs de formigó dentat que fan que semblin una frontera infranquejable.

Finalment, el complex Foster Place, a North King Street, al barri d’Smithfield, amb trenta apartaments repartits en un bloc de sis plantes i als quals s’accedeix per tres punts d’entrada diferents. L’edifici té un disseny força auster i és que va haver de tenir en compte diversos factors com densitat, trama urbana, paisatge i estretor, atès que l’espai disponible era molt limitat.

Durant molts anys havia estat un solar amb un perímetre delimitat per unes tanques on hi havia cartells publicitaris que acumulaven anuncis de paper enganxats amb cola i que s’omplia de deixalles llençades pels més incívics; després, durant els dos o tres anys anteriors a la construcció de Foster Place, l’espai va millorar notòriament quan va obrir-se al públic, plantant-hi gespa i fent-hi un petit camí que permetia de travessar-lo sense trepitjar el verd.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV