A Dublin hi ha molts ponts, de tots els estils i de tots els formats: n’hi ha d’antics fets de pedra, de ferro, de disseny futurista, per a vianants, més amples que llargs -com el sempre atrafegat O’Connell-, amb uns quants arcs, d’una sola peça o lletgíssims, però pràctics i funcionals; de tota manera, si hom demana als dublinesos quin és el seu pont preferit, el gros de les respostes seria, sens dubte, el Ha’penny Bridge.

Aquest nom tan curiós té l’origen en el fet que al principi s’havia de pagar mig penic -half penny- a William Walsh, l’home que fins llavors s’havia guanyat les garrofes transportant la gent d’una banda a l’altra en barquetes molt rudimentàries i que l’any 1816, amb l’obertura del pont, va rebre una compensació de tres mil lliures així com la concessió d’un peatge per a un període de cent anys. De tota manera, tot just després de la inauguració, el dinou de maig del 1816, els dublinesos van gaudir de deu dies sense peatge.

L’estructura metàl·lica de color blanc fa quaranta-tres metres de llarg, 3,6 d’ample i durant la marea alta la part central s’alça 3,35 metres per sobre del Liffey. La seva forma el·líptica genera un pendent als extrems que se salva mitjançant uns esglaons que estan molt separats, per la qual cosa s’ha de parar atenció on es posa el peu; per contra, la part central és gairebé plana i no hi ha esglaons.

Durant els primers anys hi passaven unes quatre-centes cinquanta persones al dia, però ara, ja sense haver de pagar, en són unes trenta mil i és que, a banda de ser molt cèntric, per a qualsevol dublinès, creuar el Liffey pel Ha’penny sempre és molt especial, fins i tot quan plou. Òbviament, que sigui una icona de la ciutat i que dugui cap a la popular zona de pubs de Temple Bar fa que hi passin un alt nombre de turistes, que molt sovint, volent fer-se una foto a la zona central del pont, generen retencions.

I com a pont icònic, durant uns anys, el Ha’penny també va ser víctima de la moda dels enamorats de lligar un cadenat amb els noms dels dos integrants de la parella, que acostumaven a ser estrangers, com a mostra d’amor etern, que dura fins que s’acaba, tot i que darrerament, després de les ràtzies fetes pels operaris municipals, uns individus freds i sense sentiments que retiraven els cadenats fent servir un rossinyol, ara ja gairebé no se’n veu cap.

I una cosa que molta gent no sap és que, oficialment, no s’anomena Ha’penny Bridge, sinó Liffey Bridge.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV