Totes les ciutats tenen icones que dominen el seu skyline i en el cas de Dublin, qui regna és, sens dubte, les dues xemeneies Poolbeg, unes estructures de 208 metres d’altura pintades amb franges blanques i vermelles que van ser erigides per la companyia elèctrica estatal ESB el 1969 i el 1977 a la península de Poolbeg.

Aquesta península artificial fou construïda a partir de mitjan segle XVIII a la banda sud de la desembocadura del Liffey i sempre s’hi ha fet activitats que hom no volia a prop del centre, com estacions elèctriques, depuradores o indústria contaminant, tot i que hi ha un camí de ronda molt bonic on alguns ciutadans aprofiten per a caminar tot gaudint de la vista de la badia de Dublin.

Les xemeneies van deixar de funcionar l’any 2010 i durant uns anys no se’n va parlar; fins al 2014, quan ESB va sospesar la idea d’enderrocar-les adduint que no feien cap servei, però que generaven uns costos de manteniment excessius. La notícia va causar un fort enrenou i és que si bé unes estructures industrials de formigó en un paratge natural com la badia de Dublin, a priori, no encaixarien gens i farien mal als ulls, en aquest cas ja havien esdevingut dues icones de la ciutat.

Un dels col·lectius que es va mostrar més en contra de la demolició fou el de l’aviació comercial, tant els pilots, que van assegurar que les dues xemeneies eren un referent visual molt bo a l’hora de fer l’aproximació a l’aeroport de Dublin, com dels passatgers, que van afirmar que quan les veien, sabien que havien arribat a casa. Finalment, la pressió popular va fer que no només no les enderroquessin sinó que les incloguessin en el registre d’estructures protegides.

D’altra banda, el 2010 les xemeneies van deixar de treure fum, però d’ençà del juny del 2016 i a no gaire distància, és la incineradora Covanta qui fa aquesta tasca. El permís per a tirar endavant la construcció d’aquesta planta, de disseny molt futurista i que va tenir un cost de cinc-cents milions d’euros, va suposar un llarguíssim serial burocràtic -la concepció del projecte va ser l’any 1997- i és que per a ser rendible ha de cremar, pel cap baix, sis-centes mil tones d’escombraries anuals, és a dir, de mig Irlanda, i òbviament, això no agradava gens als veïns de Ringsend i de Sandymount.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV