El desembre passat, després d’una llarga espera, la població de Dún Laoghaire, al sud del comtat de Dublin, va tornar a tenir banys, tot i que, paradoxalment, per ara no hi ha aigua, malgrat que el consell municipal assegura que n’hi haurà en el futur, quan es retiri la placa de formigó que cobreix la piscina i es tregui el tap que ara impedeix el pas de l’aigua.

I una mica més amunt, al bell mig de la platja de Sandymount, en plena meitat sud de la badia de Dublin, hi ha unes parets de formigó que formen una estructura quadrada, de quaranta metres per quaranta, que són el vestigi d’allò que fa més de cent anys van ser uns banys, una activitat molt popular a la segona meitat del segle XIX, però que al llarg del XX va entrar en declivi, malgrat que n’hi va haver alguns, com els de Clontarf -reoberts l’any 2018- que van romandre actius fins al 1996.

Als antics banys de Sandymount s’hi pot accedir a peu durant la marea baixa i són un lloc que atrau molts curiosos: residents a la zona, dublinesos d’altres barris a qui agrada passejar a prop de la mar o turistes que surten una mica dels circuits habituals.

Això sí, tots baden encuriosits imaginant les escenes de fa cent trenta anys quan aquelles quatre parets de gairebé tres metres d’alçada retenien l’aigua durant la marea baixa, convertint-ho en un lloc d’esbarjo en una època en què banyar-se era un dels entreteniments de moda.

Tanmateix, no és fàcil d’entrar dins del recinte perquè a la part on no hi ha mur s’acumula aigua, per la qual cosa, si hom no es vol mullar, ha d’entrar per un dels vèrtexs, on hi ha dos blocs de formigó tombats i que obliguen a fer un joc d’equilibri. D’altra banda, com a qualsevol paret o mur, els amants dels grafits hi han estampat la seva obra, alguns amb més gràcia de d’altres.

La història dels banys de Sandymount va començar l’any 1863 amb la construcció del passeig i dels banys i el 1884 s’hi va afegir una passarel·la de fusta sobre uns pilars de ferro colat, que feia quatre metres d’amplada i una mica més de cent de llargada, salvant la distància entre el passeig i els banys i on hi havia un templet o quiosc de música així com un bar que servia refrigeris. Tocant al mur interior dels banys, és a dir, el que quedava més resguardat de la mar, també s’hi van construir unes casetes de fusta amb vestidors.

Pel que fa a la zona de bany, evidentment, estant a la puritana Irlanda, hi havia dos compartiments: el dels homes, que feia 36 metres per 24, i el de les dones, 36 per 12, il·lustrant el fet que, en aquella època, les dones no participaven tant en activitats de lleure com els homes.

El fet que a prop hi hagués parada de tren i de tramvia els va fer molt populars, com ho il·lustra la xifra de visitants del 1890, en què de final de maig fins a setembre -que era el que durava la temporada- va rebre 33.000 banyistes. I això que, segons expliquen les cròniques, els banys de Sandymount no eren per a totes les butxaques.

De tota manera, cap a final del segle XIX els banys van canviar de mans i van començar a deteriorar-se, fins al punt que el 1912, el consell municipal de la zona, el Pembroke Urban District Council, va proposar de comprar-los, però una votació del ple municipal ho va rebutjar.

L’agonia dels banys -dissimulada durant un temps pels concerts que durant l’estiu es feien a la passarel·la- va durar fins al 1920, quan el deteriorament del complex -el mur més exposat als embats de les ones va cedir- va obligar a desmantellar les instal·lacions i a enderrocar la passarel·la.

D’altra banda, els banys de Dún Laoghaire han estat reconstruïts i fan molt més de goig que els de Sandymount, però curiosament, per ara, als de Sandymount hi ha més aigua que no pas als de Dún Laoghaire.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV