Phibsboro, o Phibs per als locals, és un barri molt popular i fins i tot, algun any, ha aparegut com el més cool de Dublin a la classificació de la revista de lleure Time Out. Entre altres coses destaquen els seus pubs, com el Doyle’s, tota una institució que, de tant conegut, dóna nom a la cruïlla, el Doyle’s Corner. De tota manera, no gaire lluny d’allà, l’any 1969 hi va obrir un centre comercial que va competir en el concurs oficiós d’edifici més lleig de Dublin, celebrat a la ciutat a partir dels anys cinquanta i durant unes tres dècades, malgrat que, afortunadament, molts dels edificis participants ja han estat enderrocats.

Els promotors del centre comercial de Phibsboro van comprar el terreny l’any 1962, però com acostuma a passar amb aquests projectes, el tema burocràtic va allargar-se una mica i els treballs de construcció no van començar fins a l’any 1967. El projecte va ser molt benvingut al barri perquè suposava la creació de desenes de llocs de treball i tenir un ampli ventall de botigues al costat de casa, a banda que ja feia mig segle que en aquell lloc hi havia vint-i-un cottages d’estil victorià caient a trossos.

El pla original només incloïa una filera de botigues de planta baixa, però després hi van afegir la Phibsboro Tower, un edifici de vuit plantes amb oficines, fet de formigó gris i fred i amb unes finestres molt estretes que desentona de mala manera amb les cases de maó vermell del barri. Els promotors també volien construir una piscina a l’altra banda del carrer, però la cosa no va acabar materialitzant-se i ara hi ha edificis, amb comerços a la planta baixa i habitatges a les plantes superiors.

Tot i que quan va obrir, el centre comercial es considerava molt modern, més de cinquanta anys després el Phibsboro Shopping Centre ha quedat obsolet i és que, probablement, no ha canviat ni el rètol lluminós, de disseny anys setanta. A més, les botigues que ocupen els locals tenen un aspecte força decrèpit, llevat de l’off-licence del Tesco, on hom pot comprar begudes alcohòliques, i la farmàcia, col·locada estratègicament al costat per a poder comprar alguna cosa preveient una ressaca d’escàndol.

Per ara, la bona notícia és que els chippers i bufets asiàtics low cost que se succeïen al llarg dels anys a l’extrem sud, amb l’excés de sofregit com a característica principal, han tancat.

Una altra cosa que evidencia el pas del temps és el terra de l’aparcament, fet amb unes rajoles vermelles que tenen una claríssima marca de les rodes dels milers de cotxes que hi han passat.

D’altra banda, els negocis que funcionen millor -i alhora més longeus- són els de l’extrem nord, amb l’hamburgueseria Eddie Rockets, que va obrir el 1993 al local on abans hi havia hagut una pizzeria i un KFC, i Tesco, que l’any 1997, quan la cadena de supermercats britànica va desembarcar a Irlanda comprant Quinnsworth, va establir-s’hi i no se n’ha anat, atès que el de Phibsboro és un dels establiments més rendibles de la cadena.

I a sobre del Tesco, hi ha un gimnàs que té les cintes de córrer al costat de les finestres i encarades cap al carrer, cosa que produeix una imatge força còmica per als qui van asseguts a la planta superior de l’autobús, que veuen els soferts usuaris del gimnàs suant la cansalada tot movent les cames sense parar.

I en tant que lloc emblemàtic, ni que sigui per la seva extrema lletjor, el projecte Dublin Canvas, que posa art i color a les tristes i grises caixes de regulació semafòrica, n’hi ha dedicat una, amb llista de la compra inclosa.   

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV