Antigament, els ponts de Dublin eren de pedra, després van arribar els de ferro -que eren d’una sola peça sense haver de sostenir-se a la llera del riu, més tard van aparèixer els de formigó -estèticament molt lletjos, però pràctics i funcionals- i finalment, amb el Celtic Tiger, una època en què Irlanda lligava els gossos amb llonganisses i no escatimava recursos, els ponts nous eren obra de reconeguts despatxos d’arquitectura, com el del valencià Santiago Calatrava, i dedicats a escriptors dublinesos.

El James Joyce Bridge, situat davant del número 15 d’Usher’s Island, una adreça que va determinar el nom del pont perquè va ser aquí on van tenir lloc alguns passatges de les obres de Joyce: d’una banda, el capítol Els Morts, el darrer i més llarg dels quinze relats inclosos a Dublinesos, i de l’altra, també era la casa de la senyoreta Kate Morgan, la padrina d’Stephen Dedalus, un dels personatges de la novel·la Ulisses. L’obsessió de Joyce per la casa és que allà hi havien viscut les seves tietes-àvies.

El pont fa quaranta metres de llarg i és d’una sola peça d’acer, formada per diverses seccions fabricades per la companyia Harland and Wolff de Belfast -la mateixa que va construir el malastruc Titànic-, que van ser soldades in situ. Amb tot, la marea, el trànsit dens que sempre hi ha als Quays i una llera del riu no era gaire estable van allargar el període de construcció, iniciat el març del 2001 i amb la inauguració essent el setze de juny del 2003, coincidint amb el Bloomsday, celebració que rememora el dia del 1904 en què transcorre Ulisses.

El pont té dos arcs elevats amb una inclinació de vint graus, des d’on surten uns cables metàl·lics, que separen la zona central, on hi ha tres carrils per cada sentit, dos per a trànsit i un per a bicicletes, i la de vianants, amb una vorera de forma el·líptica -tres metres als extrems i sis al mig- que té un terra de vidre -no transparent- i uns bancs de pedra, des d’on hom pot contemplar el Liffey atès que els laterals del pont són de vidre transparent.

L’altre és el Samuel Beckett, que podria considerar-se el pont germà del James Joyce i és que, a banda de tenir nom d’escriptor, de ser de disseny calatravià i d’una sola peça d’acer, va ser concebut al mateix temps, tot i que la seva construcció va ser posterior i no fou inaugurat fins al deu de desembre del 2009, després de ser construït a Rotterdam i transportat cap a Dublin en una barcassa.

D’altra banda, el Beckett és molt més espectacular, tant per la seva llargada -123 metres, atès que és a prop de la desembocadura, on el Liffey és més ample- com per l’altura, arribant als quaranta-vuit metres. El seu disseny representa una arpa, amb cordes i tot, que són els vint-i-cinc cables d’acer que en algunes ocasions, com durant la iniciativa nadalenca Winter Lights, projecten imatges. Al Samuel Beckett també hi ha una separació segons l’usuari: una zona per a vianants i ciclistes i una calçada per al trànsit, amb dos carrils per sentit, carril bus inclòs.

Una de les característiques més particulars del pont és que és giratori i quan, molt de tant en tant, ha de passar un vaixell, tota l’estructura gira sobre ella mateixa gràcies a una pilona clavada a la llera que s’activa des del centre de control, situat a la riba sud; el pont s’eleva inicialment 7,5 centímetres i després pot girar fins a 90 graus, cap a la dreta o cap a l’esquerra, fins a quedar lligat en els diversos punts d’ancoratge i paral·lel al moll. I per a evitar que hi passin vehicles quan gira, a cada extrem de la calçada s’alça un dispositiu dentat que fa de barrera.

L’espectacularitat del Samuel Beckett encaixa perfectament amb la zona, on hi ha edificis molt moderns, com el Centre de Convencions o la seu de diverses multinacionals, i facilita la connexió de les dues ribes, puix que abans no hi havia cap pont en un tram d’1,5 quilòmetres, el que va des del Talbot Memorial Bridge fins al Tom Clarke.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV