Dún Laoghaire, anys i panys d'estreta relació amb la mar

Dún Laoghaire, anys i panys d'estreta relació amb la mar El vaixell de llums de Dún Laoghiare / Foto: Liffey

Dún Laoghaire, Dún és la paraula gaèlica que designa una estructura fortificada i que és habitual a la toponímia irlandesa -com Dundalk, Dundrum, Dungarvan o Dunboyne-, i Laoghaire és el nom d’un alt rei d’Irlanda del segle V, Laoghaire Mac Néill, que des d’aquest indret organitzava ràtzies cap a la Gran Bretanya i la Gàl·lia. I d’ençà de llavors, Dún Laoghaire ha mirat sempre cap a la mar, que ha tingut una influència molt forta en la història de la població, sobretot durant els darrers dos-cents anys.

En aquest sentit, els bancs de sorra que de sempre hi ha hagut al davant de Dublin, sobretot el temut Kish Bank -un autèntic cementiri naval-, causaven estralls al comerç marítim i l’alt nombre de naufragis va obligar a construir un port a Dún Laoghaire, una mica més al sud, però amb una sortida cap a mar oberta sense perill d’embarrancar.

En un primer moment, l’any 1817, només van preveure de construir l’escullera a l’est -que fa una mica més d’un quilòmetre de longitud-, per a protegir-se del vent de llevant, però tres anys després van veure que també en necessitarien una a l’oest -d’un quilòmetre i mig- a fi d’assegurar el port protegint-lo de qualsevol temporal.

En total, les obres van durar quaranta-dos anys i és que, a banda de la llargada, les esculleres, fetes amb granit de la pedrera de Dalkey, tenen gairebé cent metres d’amplada a la base i setze a la part més alta, unes dimensions que l’han fet un lloc ideal per a l’esbarjo, sobretot passejar, jugar al canó de la Guerra de Crimea, relaxar-se tot observant un petit veler navegant xino-xano o mirant l’skyline, dominat pels campanars de tres esglésies i en grau més baix, per la moderna Biblioteca i Centre Cultural Lexicon.

D’altra banda, al final de cada escullera hi ha un far a fi d’assenyalar els extrems de la bocana, d’uns 260 metres d’amplada, cosa que permet l’entrada de tota mena de vaixells, malgrat que durant els darrers anys, totes les companyies de ferris han traslladat les operacions a Dublin i ara l’activitat  a Dún Laoghaire es limita a iots, barques petites i vaixells de pesca.

A l’extrem de l’escullera est, abans també hi havia una guarnició militar que protegia l’entrada del port, atès que Dún Laoghaire era considerat un punt estratègic; amb tot, els temps han canviat i avui és un museu a l’aire lliure amb rètols informatius sobre la funció que feia cada cosa. També hi ha una guingueta del Teddy’s, que sembla que tingui el monopoli de venda de gelats a Dún Laoghaire, on és una autèntica institució, fins al punt que n’hi ha que s’hi fan selfies i tot.   

Pel que fa a l’urbanisme, el 1834, l’arribada del ferrocarril, que va ser el primer construït a l’illa, va impulsar el desenvolupament de Dún Laoghaire com a lloc d’esbarjo, amb el People’s Park, on hi ha fonts i un quiosc de venda de refrigeris i sandvitxos, o els banys, recentment restaurats després d’anys d’haver romàs en estat ruïnós, però que, per ara, no tenen aigua, llevat de quan és plenamar i hi ha una mica d’onades.

A més, tenint en compte que el creixement va ser durant l’època victoriana, aquest és l’estil que va definir la vila durant dècades, sobretot amb relació a l’arquitectura, amb cases adossades, però de colors diferents, i el mobiliari urbà, amb unes marquesines molt... victorianes, clarament.

De fet, antany, tot era molt monàrquic, fins i tot el nom, que a partir del 1821, arran de l’arribada del rei Jordi IV al port en la seva visita a Irlanda, va passar a anomenar-se Kingstown. No seria fins al 1920, dos anys abans de la independència, que tornaria a ser Dún Laoghaire, un topònim que, d’altra banda, és dels pocs d’Irlanda -i sobretot del Gran Dublin- que s’ha mantingut en gaèlic i no en la forma anglicitzada, que seria Dunleary.

De tota manera, malgrat que ja ha passat més d’un segle d’ençà que els britànics i la seva reialesa se’n van anar, avui encara resta la Font de la Reina Victòria, el carrer que voreja el port és la Queen’s Road i l’eix comercial més important és a George’s Street, on hi ha un ampli ventall d’establiments i que és el lloc ideal per a fer-se veure.

Òbviament, com totes les poblacions, Dún Laoghaire ha anat modernitzant-se i això ha fet que hi hagi molts contrastos, tant a la zona més cèntrica, amb el centre comercial The Pavilion -de formigó gris i fred- i la Casa de la Vila -construïda el 1880- essent antagònics, com a les zones més residencials, on els edificis de nova generació fan un cara a cara amb les cases victorianes. Això sí, el que no ha canviat és la influència marítima, omnipresent, perquè des de qualsevol carrer perpendicular a la costa, hom pot veure la mar.

Torna a dalt