En l'àmbit universitari de Dublin domina un nom: Trinity

En l'àmbit universitari de Dublin domina un nom: Trinity L'icònic Campanile, al Trinity College / Foto: Liffey

A Dublin hi ha tres universitats, però la més antiga, coneguda i prestigiosa és, sens dubte, el Trinity College -o Trinity-, fins al punt que, a vegades, el mateix centre s’autoanomena la Universitat de Dublin ignorant que a la ciutat també hi ha la University College Dublin (UCD) i la Dublin City University (DCU).   

El Trinity fou fundat el 1592 amb una carta reial d’Elisabet I, de la casa dels Tudor, i d’ençà de llavors ha ocupat unes quantes hectàrees al centre de Dublin amb un campus que és com una illa enmig de la trama urbana, fet que ha causat molts maldecaps a l’hora d’organitzar el flux de trànsit i és que no hi ha cap carrer que el travessi, obligant cotxes i autobusos a fer una circumval·lació pel perímetre de la universitat.

Amb tanta influència sobre la ciutat, no és gens estrany que el Trinity doni nom a la plaça que hi ha davant de la façana principal, el College Green, que originàriament era una extensió de gespa, d’aquí li ve el nom de Green, però que ara ha estat envaïda per l’asfalt, llevat de la zona més propera a la façana, on encara hi ha verd, tot i que abans era una catifa de gespa magníficament cuidada, però que a l’estiu del 2020 fou reconvertida en un prat que evoluciona al llarg de l’any i que, clarament, no és tan bonic.

I és a College Green on hi ha la porta d’entrada principal al campus, sota la Regent House, que dóna accés a la Parliament Square, amb estudiants i turistes amunt i avall, on hom pot veure que en els seus 432 anys d’història, el Trinity ha evolucionat, sobretot en el camp de l’arquitectura, atès que els edificis són d’un ampli ventall d’estils. Anem a veure’ls.

The Rubrics, fet de maó vermell, actualment té un ús residencial, amb habitacions per a estudiants i professors visitants. És l’únic edifici supervivent dels que durant el segle XVII van formar les quatre cares de la plaça de la Biblioteca; la resta van ser enderrocats i reemplaçats per noves construccions.

Com el Campanile, tota una icona del campus; acabat el 1853 i amb una alçària de trenta metres i mig. Fou una donació de l’arquebisbe d’Armagh i al capdamunt de les quatre pilastres d’estil dòric hi ha escultures d’Homer, Sòcrates, Plató i Demòstenes.

El Graduates Memorial Building, d’estil neogòtic victorià, acabat el 1897 i seu de les societats d’estudiants més antigues del Trinity, com de la Filosofia -the Phil-, la d’Història -the Hist- i la de Teologia -the Theo.

O la Biblioteca Vella -The Old Library-, situada en un edifici construït entre 1712 i el 1732 i que avui és un dels més visitats de tot el recinte universitari. El motiu? Doncs que és una de les biblioteques més espectaculars del món amb un ampli volum de llibres únics i datant d’uns quants segles, com el Llibre de Kells, un manuscrit evangeliari del segle IX, famós a tot el món i que, exposat en aquesta biblioteca, atrau un alt nombre de visitants.

I més enllà, el Museum Building, acabat el 1857 i amb un estil de palau venecià i tocs de romànic llombard, situat a tocar de l’antiga Berkeley Library, construïda el 1967, que malgrat que ara s’anomena antiga, no és que ja no sigui una biblioteca, sinó que la febre revisionista endegada pel Trinity durant els darrers anys li cerca un nom nou a fi de foragitar George Berkeley, un esclavista que havia estudiat a la universitat i que li donava nom d’ençà del 1978. I davant, l’Esfera amb Esfera, una escultura instal·lada als anys vuitanta i obra de l’italià Arnaldo Pomodoro.

En alguns llocs hi ha un clar contrast entre el vell i el nou. I dels edificis més nous, destaca la Douglas Hyde Gallery, d’estil brutalista i amb una façana que, tot i estar feta amb blocs de formigó, és força més bonica que els edificis, també de formigó, que hi ha a la mateixa plaça.

I com tota universitat de prestigi, l’estudi es combina amb l’activitat física, amb camps d’esports on es practiquen diverses disciplines, sobretot les d’origen britànic, com el rugbi i el criquet, una herència de la Britishness que va marcar els primers segles de vida del Trinity i que no va desaparèixer fins al cap d’un bon grapat d’anys després de la independència. En el cas del rugbi, el nom dels visitants no apareix mai al marcador, sempre són els visitors.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV

Torna a dalt