A la zona de les Docklands i més concretament a Sir John Rogerson’s Quay hi ha una estructura que, pels seus tretze metres d’alçària i sobretot pel seu color carabassa cridaner, es veu d’una hora lluny; és la Diving Bell -la Campana Submergible-, nom que descriu perfectament aquest artefacte perquè té forma de campana i antigament, la submergien.

La Diving Bell no destaca gaire pel seu disseny, que és molt auster i pobre de detalls, res a veure amb els edificis de la zona construïts durant els anys del boom i en què destaca el vidre, però la seva invenció i posterior ús va revolucionar la manera com es construïen els molls del port de Dublin, tant a les ribes del Liffey com en terrenys guanyats a la mar.

L’inventor de la Diving Bell fou Bindon Blood Stoney, un geni de l’enginyeria que també va ser el responsable de l’ampliació d’O’Connell Bridge i de la construcció del viaducte ferroviari del Boyne, a Drogheda, població on, d’altra banda, l’empresa d’enginyeria i foneria Thomas Grendon and Co. va construir la Campana l’any 1866.  

Quina era l’operativa de la Diving Bell? Doncs era transportada en una barcassa que, quan arribava al lloc indicat, la submergia fins a quedar clavada a la llera del Liffey i com que l’estructura no tenia terra, s’hi injectava aire comprimit a fi d’extraure l’aigua.

Un cop buida, sis operaris baixaven per l’embut fins a la base i durant aproximadament cinc hores, amb pales, excavaven la llera deixant-la aplanada, on després que la campana tornés cap amunt hi encaixaven un bloc de formigó. Tot el que s’extreia de la llera -sorra, roques i pedres- era dipositat en uns recipients que eren buidats quan la Diving Bell tornava a la superfície.

Segons els que hi van treballar, la feina era molt dura, sobretot per les condicions a l’interior de la campana, on la combinació d’aire comprimit calent i la fredor de l’aigua creava una boira que dificultava la visió i alhora feia l’aire gairebé irrespirable. A més, n’hi havia que sagnaven pel nas o les orelles a causa de la pressió.

La Campana va romandre del 1871 fins a la seva jubilació l’any 1958. Aleshores, la van deixar mig abandonada al port durant uns quants anys i quan al final dels vuitanta la volien desballestar, una campanya cívica la va salvar. En un primer moment la van col·locar a la seva ubicació actual, al moll que havia ajudat a construir, però una mica deixada de la mà de Déu.

No va ser fins al 2015 que finalment la van restaurar en el marc de la preservació del patrimoni industrial del port, quan la van col·locar sobre una estructura d’acer de dos metres d’alçària, la van pintar i a l’interior hi van fer un petit museu amb plafons informatius sobre la Diving Bell, amb il·lustracions i fotografies antigues.

A més, el terra és una reixa metàl·lica per sota de la qual passa aigua, reproduint d’una manera menys dura les condicions en què treballaven els valents que antany retiraven sorra, pedres i roques a cop de pala submergits en una estructura en forma de campana.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV