El parc més popular de Dublin és, sens dubte, Saint Stephen’s Green, que acostuma a ser envaït per hordes de visitants, sobretot quan fa bon temps; tanmateix, cent metres més al sud hi ha un altre parc, això sí, gairebé amagat, atès que està encaixonat dins d’una illa de cases, fins al punt que se’l coneix com el jardí secret de Dublin.

Són els Iveagh Gardens, dissenyats el 1865 per Ninian Niven combinant l’estil francès i l’anglès -de l’època victoriana- i que l’any 1939, Rupert Guinness -de la nissaga cervesera- va donar a l’Estat irlandès per a gaudi de tothom amb la condició que no s’hi construís cap edificació a fi que fos un pulmó per a la ciutat. I així ha estat perquè avui continua sent un parc... I molt ben cuidat, per cert.

L’accés als Iveagh Gardens és lliure, malgrat que hom hi troba portes tancades, més concretament, les de les finques privades que envolten el parc, fetes de forja amb una clara fesomia renaixentista catalana.

Els Iveagh Gardens tenen diverses zones diferenciades, com un camp de tir amb arc, de forma rectangular i amb fossat, que és l’únic de tot Irlanda construït expressament per a practicar-hi aquesta modalitat esportiva, malgrat que en aquest espai es poden fer tota mena d’activitats i a vegades hi instal·len carpes o envelats. La nota curiosa del camp de tir és que el 1922 hi van enterrar un elefant.

També hi ha memorial dedicat als defensors dels drets humans morts -o assassinats- fent la seva feina i que fou inaugurat el desembre del 2020, pel llavors ministre d’Afers Estrangers, Simon Coveney. Al memorial hi ha unes plaques amb noms i el lloc de la mort, on apareixen noms de països que van una mica fluixos en qüestions de drets humans.

A la part central hi ha una zona molt àmplia en què domina el verd immaculat de la gespa, perfectament tallada i molt uniforme, sense clapes, on destaquen dues fonts amb una deessa alada al centre, que sosté una plataforma amb el cap d’on, a vegades, surt aigua.

I enmig de la gespa, també hi ha camins amb grava, alguns més estrets i d’altres que fan la funció de passeig, amb bancs a banda i banda, que són ideals per a relaxar-se puix que una cosa que la gent valora molt dels Iveagh Gardens és la seva tranquil·litat, oimés tenint en compte que és al mig del bullici urbà d’una capital com Dublin.

També hi ha una font que fa caure aigua sobre unes roques, una mica a l’estil dels salts d’aigua que hom pot trobar en altres indrets del món, com les cascades del Niàgara -als Estats Units- o les Victòria- a l’Àfrica-, però a escala més petita, amb un soroll encisador i relaxant molt apreciat pels visitants del parc.

I el Rosarium, un jardí de roses que, òbviament, quan no n’és l’època, presenta un aspecte una mica decrèpit a l’espera de l’arribada de la primavera, quan fa molt més de goig.

D’altra banda, el parc té el seu costat més salvatge al quadrant sud-est, amb una zona de bosc frondós amb arbres i arbustos, on hi ha molta més vegetació i això permet tenir més intimitat, per exemple a l’hora de fer un pícnic en grup, malgrat que, en algun aspecte, aquesta part més salvatge potser és una mica massa salvatge i tot.

Oh! Un laberint! Som-hi! Otieeee! Fet! Al centre hi ha un rellotge de sol, un artefacte de dubtosa utilitat a Dublin, on no plou tant com diuen, però que sí que està molt sovint ennuvolat. I si amb això no n’hi hagués prou, les instruccions són una mica complicades -amb sumes i restes dependent de l’època de l’any-, per la qual cosa, qui vulgui saber l’hora, serà millor que miri el seu rellotge.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV