Als anys trenta del segle XX, el govern irlandès es trobava davant d'una decisió crucial: on construir el nou aeroport internacional de Dublin. Amb l'augment d'un fins llavors incipient transport aeri i la necessitat de modernitzar les infraestructures existents, diverses ubicacions van ser proposades abans de la selecció final, a la qual van arribar cinc candidatures: el Phoenix Park, Finglas, Tallaght, Sandymount i Collinstown. Cadascuna presentava avantatges i inconvenients que van ser àmpliament debatuts per les autoritats i els enginyers de l'època.

Una de les primeres opcions considerades va ser el Phoenix Park, un dels espais verds urbans més extensos d'Europa. La seva proximitat al centre de la ciutat el convertia en una ubicació molt atractiva d’un punt de vista logístic, malgrat que l'oposició pública va ser immediata i molts ciutadans i conservacionistes van protestar contra un projecte que suposaria la destrucció d'un espai verd històric. Si amb això no n’hi hagués prou, la boira generada pel Liffey, que flueix per la banda sud del parc, va fer descartar aquesta opció.

Finglas, situat al nord-oest de Dublin, també va ser una de les opcions avaluades i és que la zona oferia un terreny relativament pla i un accés fàcil a les principals vies de comunicació, a banda que ja hi havia un petit aeròdrom militar. Tanmateix, els estudis geotècnics van revelar que el sòl no era del tot adequat per a una infraestructura aèria d'aquesta magnitud, fet que sumat a la limitació d'espai per a futures expansions, va portar a descartar aquesta opció.

Al sud-oest de la ciutat, Tallaght va ser una altra de les opcions estudiades. En aquell moment, la zona era poc desenvolupada, la qual cosa permetia un gran espai per a una expansió futura. Amb tot, la proximitat de les Dublin Mountains -que complicarien algunes operacions-, la distància fins al centre de la ciutat i la manca d'infraestructures de transport van fer que aquesta opció no fos considerada gaire pràctica.

L’opció més agosarada va ser la ideada per l’arquitecte Desmond McAteer, que volia emplenar la platja de Sandymount i construir-hi un aeroport, habitatges i zones d’esbarjo. De tota manera, aquesta era l’opció més cara -un milió i mig de lliures- i la situació econòmica d’Irlanda no s’ho podia permetre, a banda que un terreny sorrenc com una platja no és gaire estable i podria patir inundacions en cas de marea molt alta.

Finalment, la ubicació escollida va ser Collinstown, al nord de la ciutat. Aquesta zona comptava amb una base aèria militar que podia ser reconvertida en aeroport civil amb una inversió moderada. A més, oferia un terreny adequat i prou espai per a futures ampliacions. La construcció de l'aeroport de Dublin va començar a finals dels anys trenta i va entrar en funcionament el 1940, consolidant-se com el principal aeroport internacional d'Irlanda.