El desembre del 2022, després d’una espera que havia durat disset anys, Dún Laoghaire, al sud de Dublin, va recuperar els seus banys, tot i que no eren exactament iguals que els anteriors, inaugurats el 1843 -en el moment àlgid de l’època victoriana-, però que la manca de manteniment i el canvi en les preferències a l’hora d’esbargir-se per part dels ciutadans van obligar a tancar el 1997 en haver esdevingut totalment obsolets.

En aquest sentit, entre els antics banys i els nous hi havia dues diferències remarcables: d’una banda, l’estil arquitectònic, passant del refinament victorià a les formes austeres del segle XXI, de l’altra, l’element que, en principi, hauria de ser el més important en uns banys, l’aigua. De fet, la piscina ja hi és, però està coberta per una placa de formigó, que hom espera retirar en el futur perquè, finalment, allò siguin uns banys com Déu mana.

Amb tot, no tenir aigua no priva els banys de Dún Laoghaire de ser nominats en concursos arquitectònics i l’any passat ja van optar al Guardó Europeu d’Espai Públic Urbà, organitzat cada dos anys pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i en què va ser un dels deu finalistes, malgrat que no va guanyar, potser per la manca d’aigua...

I ara, els banys de Dún Laoghaire tindran una segona oportunitat; en aquesta ocasió serà al concurs amb votació ciutadana organitzat cada any pel RIAI -el Reial Institut d’Arquitectes d’Irlanda- i que enguany arriba a la 36a edició, en el qual hom pot triar entre quaranta-vuit projectes, incloent-hi el restaurat Campanile del Trinity College o el camí de ronda a l’estuari del riu Tolka desenvolupat pel Port de Dublin.