Situat a la desembocadura del riu Liffey, el far de North Bull és modest, però durant els darrers cent quaranta-cinc anys ha aguantat perfectament els embats dels temporals. Construït el 1880 amb ferro forjat, la seva torre de color verd intens i de quinze metres d’alçària, va ser dissenyada per Bindon Blood Stoney, un dels enginyers més prolífics i innovadors de la seva època, amb el Viaducte del Boyne a Drogheda (Comtat de Louth) o moltes infraestructures del port de Dublin entre les seves obres més destacades.

Tot i que antigament estava pintat de vermell -i el far de Poolbeg, de negre-, aquestes dues estructures van ser repintades la dècada dels anys quaranta del segle XX, de verd i de vermell, respectivament, colors que avui encara conserven, a fi d’alinear-se amb les convencions marítimes internacionals. I òbviament, també s'ha modernitzat i ara la torre mostra una llum verda que s'encén un cop cada quatre segons, visible fins a deu milles nàutiques, a banda de funcionar de manera automatitzada mitjançant energia solar.

La història del far és inseparable de l'ambiciosa construcció del North Bull Wall entre 1820 i 1825 i és que la nova escullera va redirigir la sorra de la marea, creant accidentalment la North Bull Island, que amb el pas del temps ha esdevingut una Reserva de la Biosfera de la UNESCO, amb dunes, aus i riquesa ecològica. En aquest sentit, el far marca l'extrem mar endins de l’escullera, que forma part d'un sistema històric d'esculleres -al nord i al sud- destinades a drenar el sòl fangós de la badia de Dublin i crear un canal segur de navegació marítima per al port.

D’altra banda, darrere del seu origen industrial s'amaga una història humana: la dels primers faroners, com John Garrett i Henry Roche, que sovint vivien en aquesta torre aïllada en torns de dues setmanes, amb l'agreujant que només era accessible quan les condicions meteorològiques ho permetien. Amb tot, la seva feina d’observació va portar seguretat marítima a la ciutat.

Avui, els ferris que arriben o se’n van de Dublin així com els caminants que s’atansen fins al far de Poolbeg mitjançant la South Wall, l’observen de la distància i és que tot i ser molt més petit que el seu homòleg de la banda sud, el far crida força l’atenció, no només pel color verd, sinó perquè és allà al mig de l’aigua, inabastable, com un sentinella silenciós, una peça funcional del patrimoni d'enginyeria que encarna la transformació de Dublin, passant dels temuts bancs de sorra traïdors fins a un port estratègic o de campanes de boira manuals a il·luminació solar.

Amb el seu ritme de pampallugues constant i el seu icònic color verd, el far de North Bull connecta els dublinesos amb les seves arrels marítimes, recordant a tots els que el veuen que fins i tot el far més petit pot tenir un impacte immens sobre la història comercial d'una ciutat.