Un dels detalls més fascinants i sovint ignorats per vianants i turistes que visiten Dublin és la presència repetida de l’escut de la ciutat en centenars de fanals repartits per tota la ciutat, sobretot al centre, i que no és només un element decoratiu, sinó un record viu del passat medieval de Dublin i un símbol persistent de la seva identitat cívica.

L’escut oficial de Dublin, que data del segle XIII, representa tres torres en flames, habitualment interpretades com tres castells o torres de vigilància fortificades, i es creu que reflecteix les antigues defenses de la ciutat normanda així com la seva importància com a enclavament estratègic. Les flames, segons algunes interpretacions, simbolitzen la resistència de la ciutat davant setges i atacs. Sota l'escut hi ha el lema de la ciutat en llatí: Obedientia Civium Urbis Felicitas, que es tradueix com l'obediència dels ciutadans fa una ciutat feliç.

De tota manera, els encarregats de pintar els fanals són probablement monolingües anglesos i tot el que no sigui escriure en la seva llengua els és molt difícil, per la qual cosa és força habitual que hi hagi errors ortogràfics, tot i que el gros dels ciutadans tampoc se n'adona. En el cas de la foto, l'Obedientia Civium Urbis Felicitas, després de passar-ho pel diccionari de llatí macarrònic esdevé Obiedietia Civium Ubris Felictus que, òbviament, no vol dir res.

Obedientia Civium Urbis Felicitas

Obiedietia Civium Ubris Felictus

Aquest escut fou adoptat formalment pel consistori de la ciutat durant l’edat mitjana i ha perdurat, amb diverses modificacions, com a símbol de l'autoritat municipal. Avui, encara presideix els edificis oficials del Comú de Dublin i apareix en documents legals, segells i publicacions institucionals.

Tanmateix, el que fa especialment curiós l’escut és com es manté visible a peu de carrer, tot i ser una mica refinat i difícil de reproduir de manera manual; en aquest sentit, molts fanals, especialment els del centre històric, llueixen l’escut pintat o forjat directament al ferro, amb relleus que, malgrat el pas del temps, conserven un aire solemne i evocador.

Aquesta presència respon a una voluntat de mantenir la identitat urbana viva i la ciutat de Dublin ha fet, durant dècades, un esforç per preservar la memòria històrica mitjançant el mobiliari urbà, amb aquests fanals amb escuts essent una part d’aquesta estratègia: petits monuments invisibles que il·luminen, tant el carrer com la memòria dels dublinesos.

Per als habitants de la ciutat, l’escut forma part del paisatge quotidià, tot i que no sempre en coneixen l’origen; amb tot, els qui el detecten -com estudiants d’història, turistes curiosos o simplement observadors urbans- és una porta oberta a una història més àmplia: la d’una ciutat que es construeix tant del passat com del futur, passant el present.

Aquestes petites insígnies en els fanals, moltes vegades rovellades, són una mostra de com l’heràldica pot continuar tenint vida fora dels llibres i de com una ciutat pot parlar d’ella mateixa a través dels seus detalls més discrets, essent un exemple de fusió entre el patrimoni immaterial i el material en l’espai públic.