Entre els barris d’Smithfield i de Phibsboro, hi ha el King’s Inns Park, un paratge molt tranquil on abunda el verd de la gespa i dels arbres i on canten els ocells. De tota manera, si hom hi entra per la porta de la banda de baix de Constitution Hill, l’experiència pot ser molt desagradable, això sí, sense arribar a les escenes de sang i fetge del Serengueti, i és que un cop passada la portalada, el visitant es troba amb un arbre que ja fa molts anys que mira de menjar-se una cosa extremadament difícil de digerir: un banc de ferro.

Hom calcula que l’arbre té una edat d’entre vuitanta i cent vint anys i a poc a poc s'ha anat eixamplant alegrement fins al punt de fondre's amb el banc, instal·lat en aquest indret a principi del segle XIX. Malauradament, no hi ha dades històriques que mesurin l’avanç de l’arbre, però l'any 1981, l'artista Robert Ballagh en va publicar una fotografia al llibre “Dublin – una guia inusual” i malgrat que ja hi havia contacte, en quaranta-dos anys el plataner ha guanyat molt de terreny.

I en tant que icona de la ciutat, el projecte Dublin Canvas, que posa art i color a les caixes de regulació semafòrica, n’hi ha dedicat una a uns cent cinquanta metres.

L’arbre caníbal és un plataner londinenc, una espècie híbrida que va sorgir al segle XVII i que a Dublin va començar a fer-se popular durant el segle XIX gràcies a la seva adaptabilitat a les zones urbanes, atès que aguanta molt bé la contaminació i el sòl compacte, unes qualitats que el fan idoni per a la ciutat.

D’altra banda, l’any 2017, el llavors conseller municipal i ara eurodiputat ecologista Ciarán Cuffe, va presentar una moció demanant una ordre de protecció per als dos protagonistes, arbre i banc, però el Comú de Dublin, un ens gris i gens avesat a aquestes coses, no es va mostrar gaire entusiasmat amb la idea adduint que l'entorn del King's Inns Park ja estava prou protegit.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV