En qüestió de rius, a Dublin destaca un nom: Liffey, que travessa la ciutat i que, antigament, a banda de ser una barrera natural, també dividia la capital irlandesa entre el sud benestant i el nord obrer, malgrat que, amb el pas del temps, aquesta divisió s’ha difuminat força. De tota manera, Dublin amaga sota els seus carrers una intricada xarxa de rius que han estat desviats, canalitzats o soterrats al llarg dels segles i que han esdevingut testimonis silenciosos de la història urbana i del desenvolupament de la ciutat, restant invisibles per al gros dels vianants i automobilistes, que hi passa per sobre sense saber-ho.

De fet, Dublin es va establir al voltant d’una zona pantanosa rica en rius i rierols i el nom de la ciutat prové del gaèlic Dubh Linn, que significa llacuna negra, en referència a un estany alimentat per un d’aquests cursos d’aigua, el Poddle. Paradoxalment, la llacuna negra fou coberta amb terra i ara hi ha gespa, per la qual cosa se la podria anomenar llacuna verda.

Amb l’expansió urbana i la creixent població, molts d’aquests rius van ser soterrats o canalitzats a fi de controlar les inundacions, reduir les males olors i crear espai per al creixement de la ciutat. Així doncs, entre els segles XVIII i XX, els enginyers municipals van transformar el paisatge fluvial de Dublin per a adaptar-lo a les necessitats modernes.

El Poddle és un dels rius ocults més emblemàtics i fa segles, era essencial per a l’abastiment d’aigua de la ciutat medieval i també per al funcionament del castell de Dublin. Aquest riu subterrani encara circula sota els carrers del centre -passa per sota de l’Olympia Theatre-, abans de desguassar al Liffey mitjançant un túnel que molta gent pensa que és una claveguera (foto superior).

El riu Camac, que en el seu tram més urbà apareix i desapareix; és invisible als polígons industrials de l’oest de Dublin, però reapareix al seu pas pels barris d’Inchicore -on voreja el Richmond Park- i de Kilmainham, després del qual passa per sota de Heuston Station i desemboca al Liffey igual que el Poddle, és a dir, mitjançant un túnel que sembla una claveguera.

El Camac desguassant al Liffey

El riu Bradogue, que passava per Stoneybatter i Smithfield, ara circula gairebé completament sota terra, desembocant al Liffey a Ormond Quay, a l’alçada d’Arran Street East, amb un túnel encara més petit que en el cas del Poddle i el Camac, fins al punt que, en cas que la plenamar sigui de les més altes, queda cobert.

El Bradogue desguassant al Liffey

El riu Swan, que travessava zones com Ranelagh i Ballsbridge, avui corre ocult sota les voreres i jardins d’aquestes zones residencials.

D’altra banda, en els darrers anys, hi ha hagut un renovat interès en aquests rius soterrats amb projectes de recerca, caminades guiades i exposicions visuals que han permès als dublinesos de redescobrir aquestes vies fluvials perdudes. Fins i tot hi ha urbanistes que han proposat de renaturalitzar trams d’aquests rius, a l’estil de ciutats com Seül, com a forma de reconèixer el seu valor històric i ambiental i és que potser no es veuen a simple vista, però els seus corrents segueixen fluint, com una memòria viva, sota els nostres peus.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV